Pregunta 2B

Exercici 2 OPCIÓ B Comenteu el fragment de la crítica de l’espectacle reproduït a continuació tenint en compte les indicacions següents: — Identifiqueu les idees principals de la crítica. — Enumereu i definiu els conceptes més rellevants que s’hi formulen. — Relacioneu les idees de la crítica amb la vostra experiència pràctica a l’aula i com a espectador/a.
El vostre text ha de tenir entre dues-centes i dues-centes cinquanta paraules.
Pares normals, d’Els Amics de les Arts. Teatre Poliorama, 2022.
Fotografia: Poliorama.
Hi ha abraçades que arrenquen aplaudiments. I d’aquestes n’hi ha algunes a Pares normals, la comèdia musical d’Els Amics de les Arts, rebuda en la seva estrena amb el públic dret. L’obra és un bon còctel en què es barregen històries sentimentals de pares, mares, fills i parelles, una música amable sense estridències —ni grans temes, diria—, una direcció precisa de Sergi Belbel i un grup d’intèrprets ben cohesionats. Un còctel en què caben la comèdia familiar, la de situació i, no cal dirho, la romàntica, que corona el pastís amb una cirereta confitada.
El llibret el firmen Marc Artigau, Els Amics de les Arts i Minoria Absoluta. Un altre còctel en el qual cadascú posa el que creu adient per assolir un producte de consum que es deixa veure, escoltar i potser també oblidar ràpidament. El resultat és un conte per a quasi totes les edats, un conte protagonitzat per un home que torna a casa dels pares, a Barcelona, després de quatre exitosos anys com a advocat a Chicago, on s’ha promès amb una companya de feina, la Nora. Però la seva arribada a la celebració dels vint-i-cinc anys del karaoke dels seus pares coincideix amb un tràgic accident que canviarà els seus plans i, en definitiva, la seva vida.
La sorpresa argumental apropa la comèdia als fantasmes de Ghost (ells mateixos ho reconeixen en escena) i ofereix al protagonista un llarg viatge en què, al final, sonaran els violins de l’amor. Un Enric Cambray molt solvent exerceix de narrador d’una història que té en Albert Pérez i Annabel Totusaus uns pares que brillen amb llum pròpia. Júlia Bonjoch i Lucía Torres són les parelles. Destaca la dicció en les cançons, que s’entenen molt bé, així com un espai escènic buit il·luminat amb neons d’ambientació dels anys setanta. Cal celebrar Pares normals, però no tant —o no tan sols— pels resultats artístics com perquè és un musical autòcton de mitjà format dels que no abunden a casa nostra.
Santi Fondevila. «Pares normals: un còctel de sentimentalisme ben agitat». Ara (3 desembre 2022)