Pregunta 3.3

Exercici 3
[2 punts: 0,5 punts per cada qüestió]
Llegiu el text següent i responeu a les qüestions que us plantegem a continuació.
Un Orfeu devaluat Recrear bé la faula de Monteverdi no resulta gens fàcil. L’aproximació, més rigorosa possible, al seu estil vocal, i el que hi han aportat els instruments d’època, tan diversos en aquesta obra, per tal de transmetre’ns la seva riquesa sonora característica, són fets que, en bona part, es troben absents en les representacions habituals d’Orfeu. El director, Nicholas Cleobury, opta per aquest eclecticisme anglès que tan bé hem acceptat, per a aquest repertori, fins a l’arribada de bons grups especialitzats i, en general, amb instruments originals. Avui, aquest compromís entre l’execució moderna i el toc antic (mitjançant la introducció d’alguns instruments com la tiorba, el guitarró i l’orgue) ens satisfà poc.
I el mateix podem dir en el terreny vocal. Thomas Randle té un centre sòlid i una capacitat dramàtica potencial, com va demostrar en el gran monòleg d’Orfeu del darrer acte, però estilísticament sembla distant de la partitura. Aquesta va ser la tendència general. És difícil conjuminar l’expressió textual del recitativo amb el ple canto que s’inaugura amb Monteverdi. Aquesta indeterminació entre el cant modern o simple recitatiu i alguns trets de vocalització arcaica va dominar totes les interpretacions. Hauríem de destacar, amb tot, la matèria vocal de Randle i la frescor de Silvia Tro en el paper de Nimfa, i alguns moments d’Estrella Estévez en el d’Eurídice. L’Orquestra Simfònica de València, a més de problemes en la secció de vent, no va aconseguir l’animació que havia atorgat a l’obra el grup de músics de l’Orquestra Municipal que va intervenir en la versió del 1989.
El muntatge escènic, que en l’espai obert de la sala de l’Auditori havia funcionat bé, va resultar inadequat en l’escena del Teatre Principal. També els visibles artefactes luminotècnics. Algunes solucions escenogràfiques, com la minúscula barca de Caront, tampoc no van resultar encertades. El vestuari és a vegades esplèndid, a vegades lleig, com per exemple en el cas dels pastors. La veu insegu ra, i desagradable de timbre, del contratenor tampoc no hi va ajudar gaire. En resum, vam assistir a un Orfeu que és aprofitable escènicament, amb alguns canvis decisius, i que musicalment necessitava una profunda revisió. La bellesa monteverdiana apareixia només a estones. En altres moments, Orfeu semblava més aviat Morfeu. Però aquest nou títol en la petita i dispersa temporada d’òpera a València va ser com una apel·lació als orígens de l’òpera, una crida a la consolidació del gènere en aquesta ciutat.
Traducció feta a partir del text de Blas Cortés. «Un Orfeo devaluado». Scherzo: Revista de Música, núm. 63 (abril 1992)
3. En cadascun dels tres paràgrafs, a l’hora de fer una valoració de la interpretació i la producció de l’obra, el crític se centra especialment en un aspecte concret. Digueu quins són aquests aspectes.