Capítol 3: Una situació crítica?
Malgrat que la disponibilitat de música en la societat actual representa, en certs aspectes, la culmi nació del pensament del segle xix, en d’altres difícilment hi podria haver més diferències. En l’època de Beethoven, i al llarg de tot el segle, l’única música que es podia sentir era música en viu, ja fos en una sala de concerts pública o al saló d’una casa privada. (La fabricació de pianos verticals, sufici entment petits per tal que cabessin en les cases de la classe mitjana, va ser una de les indústries de major creixement des de mitjan segle xix fins a la Primera Guerra Mundial, com ho va ser també la publicació de partitures que l’acompanyà.) Però actualment és com si el museu imaginari de música ens envoltés completament. Podem veure grans òperes (o la «dansa dels micos» balinesa basada en el Ramaiana) còmodament asseguts en un sofà. Podem escoltar David Bowie (o una simfonia de Beethoven) mentre anem amb cotxe a la feina. Gràcies a un equip de música podem integrar el bebop o el heavy metal a la nostra experiència del paisatge urbà. I integrada d’aquesta manera al centre de la nostra vida quotidiana, la música es converteix en un element més en la definició de l’estil de vida personal juntament amb l’elecció d’un cotxe nou, de peces de roba o d’un perfum. El fet de decidir si escoltem Beethoven, o Bowie, o música balinesa, es converteix en el mateix tipus d’elecció que el fet de decidir si anem a la nit a un restaurant italià, tailandès o siri. Per difícil que li resulti a Birtwistle acceptar-ho, el cert és que en la societat de consum actual ens comportem com si els compositors fossin propietaris de restaurants de luxe.
Ens enfrontem a una paradoxa. Per una banda, la tecnologia moderna ha donat a la música l’au tonomia que els músics i els teòrics de l’estètica li reclamaven (però, en cert sentit, de manera frau dulenta, perquè en realitat la «música pura» estava confinada a l’àmbit de la sala de concerts o de les llars de la classe mitjana). Per l’altra, ha capgirat per complet molts dels supòsits bàsics de la cultura musical del segle xix. Com més ens comportem com a consumidors musicals i tractem la música com una mena de producte que ens arriba electrònicament o com l’accessori d’un cert estil de vida, menys compatible serà el nostre comportament amb les concepcions vuitcentistes de l’autoritat del compositor. De fet, com ja he apuntat, la idea mateixa d’autoria ha passat a ser perillosa en relació amb les produccions contemporànies d’estudi, en què les tècniques d’enregistrament i la transformació del so digital atorguen tantes possibilitats creatives a l’enginyer de so i al productor com al suposat artista. (Moltes persones que escriuen sobre música subestimen greument la contribució en el producte final dels enginyers de so i els productors.)
Traducció feta a partir del text de
Nicholas Cook. De Madonna al canto gregoriano: Una muy breve introducción a la música. Madrid: Alianza Editorial, 2012, p. 67-68