Pregunta 3.2

Exercici 3
[2 punts en total]
Llegiu el text següent i responeu a les qüestions que us plantegem a continuació.
Capítol 4: La visió científica del món La tasca dels musicòlegs ha tingut un altre efecte, que es relaciona amb la passió pel coneixement abstracte: sabem més de la música del passat i de la seva història que potser cap altra generació en la història i, no obstant això, la vivència que en tenim està greument viciada. L’actitud musicològica impregna la nostra vida musical; quan prepara un programa de concert, automàticament l’intèrpret disposarà en ordre cronològic les peces que l’integren, i qualsevol altra disposició serà necessàriament resultat d’una decisió conscient. Els programes de música que s’emeten per la ràdio tendeixen a estar construïts al voltant d’una idea musicològica o històrica: una comparació entre dos compositors o executants, la manera en què un compositor ha evolucionat de l’opus 1 a l’opus X, la relació de l’artista amb les fonts literàries, i coses per l’estil. El concepte mateix d’un «programa ben equilibrat» depèn d’aquesta mena de consideracions, igual que la idea, més recent, d’una col·lecció de discos ben equili brada; en tots dos casos suposem tàcitament que els coneixements sobre música són més importants que tenir-ne una vivència directa, i en cap dels dos casos no sembla que tinguin gaire importància les consideracions referents al pur plaer d’escoltar.
Així, doncs, tant pel que fa a la música com en altres aspectes de la vida, hem acabat delegant la nostra experiència als experts, i no solament als qui componen i interpreten la música en nom nostre, sinó també a aquells qui ens diuen què és el que hem d’escoltar i converteixen la seva condició d’experts en el filtre de la nostra experiència. Realment, aquells qui diuen que no saben res de música, però, en canvi, sí que saben el que els agrada, tenen sort; la majoria dels qui no són experts en música no s’atreveixen a formular una afirmació semblant, ja que sovint tenen por fins i tot de dir si una peça determinada els ha agradat sense haver esbrinat primer quin és el parer dels experts.
Aquesta és la trampa parada a la societat que reverencia el coneixement abstracte; un coneixement d’aquesta mena, en lloc de difondre’s per la societat, només pot ser accessible a una minoria, i dóna a aquells qui saben el poder sobre els qui no saben. Com que no hi ha ningú que ho pugui saber tot, no només ens trobem que cada cop resulta més difícil controlar aquells qui saben —o pretenen saber—, sinó també que el coneixement dels qui saben ocupa parcel·les tan petites, i associat a una completa ignorància del que cau fora de les seves especialitats, que aquests experts són incapaços de prendre decisions sensates sobre qüestions que afecten la societat com a tal. Els enginyers que cons trueixen autopistes són els últims als qui podem demanar que es pronunciïn sobre la necessitat de les autopistes, de la mateixa manera que els mestres tampoc no poden dictaminar sobre la necessitat de l’ensenyament, i no hi ha ningú que sigui tan incapaç com els musicòlegs de parlar amb autoritat sobre el plaer d’escoltar música.
Traducció feta a partir del text de Christopher Small. Música, sociedad, educación. Madrid: Alianza Editorial, 1989
2. Segons l’autor, hi ha dues classes de simples aficionats —de persones a qui els agrada la música i que no en tenen coneixements tècnics. Per què diu que una d’aquestes classes d’aficionats és més afortunada que l’altra?