Pregunta 3.2

Exercici 3
[2 punts en total]
Llegiu el text següent i responeu a les qüestions que us plantegem a continuació.
A finals de la segona dècada del segle xx, gairebé totes les ciutats del país [el Regne Unit], tant les més grans com les més petites, tenien un saló de ball. Per descomptat, les barreres socials no havien desaparegut. Quan les classes altes i les classes mitjanes volien ballar, anaven a un hotel o a un restaurant, més que no pas a un palais, però ballaven els mateixos passos al ritme de la mateixa música i qualsevol ciutadà que s’ho pogués permetre podia gaudir del ball i de la música que l’acompanyava.
Amb la creació d’edificis enormes per als concerts, les pel·lícules i el ball, podria semblar que la provisió d’espais i de llocs musicals adreçats al públic general havia arribat a la fi. No obstant això, en el segle xx es va produir una bifurcació notable —i paradoxal—, les implicacions espacials de la qual no hem d’ignorar. Encara que la foscor de les sales de cinema fomentava una relació especial entre l’espectador individual i els actors que apareixien a la pantalla, anar al cinema era també una experiència compartida. El 1940, l’arribada de la televisió va limitar aquella experiència al cercle familiar, encara que —com veurem— no va fer que sonés menys música. El pas següent en la minva de l’experiència compartida es va produir amb la invenció del transistor en la dècada de 1950, que va permetre la fabricació dels primers aparells de ràdio portàtils de veritat. Malgrat que les primeres ràdios de transistors eren cares, la producció en sèrie va fer que aviat el preu de la unitat disminuís fins que va estar a l’abast fins i tot de les butxaques més humils. A Europa i als Estats Units és possible comprar avui un aparell de ràdio per menys de la fracció del salari mínim corresponent a una hora.
La invenció de la casset per part de Philips el 1963 i del walkman per part de Sony el 1979 va permetre que cadascú creés un món sonor completament personal i aïllat. Entre altres coses, els walkman i aparells que el succeïren, com l’iPod, han posat punt final a qualsevol possibilitat de conversar amb desconeguts en els transports públics. Actualment, no és freqüent entrar en un vagó de tren o de metro de qualsevol país occidental en què la major part dels passatgers no duguin auriculars.
Al mateix temps, els espais públics dedicats a la música prenien una direcció oposada: vers el que era gegantí i impersonal. El concert ofert pels Beatles el 15 d’agost de 1965 al Shea Stadium de Nova York davant de 55.600 espectadors va ser, segons molts càlculs, el primer concert veritablement multitudinari. A aquest el van succeir molts d’altres, ja que tant els promotors com els músics van descobrir la possibilitat de guanyar enormes quantitats de diners literalment de la nit al dia. Malgrat que sigui difícil de descriure i impossible de quantificar, la reunió de milers de persones presentava una qualitat especial, i feia que aquest públic fos molt més que la simple suma de les parts.
El concert del Shea Stadium era l’únic d’aquestes característiques en tota una gira, però a mesura que augmentava la despesa que suposaven les millores en els equipaments de so i en les pantalles gegants, s’incrementava també la pressió per tal que les gires incloguessin alguns concerts en estadis.
[…] A partir de la idea, enunciada en aquest mateix capítol, que la música és la religió del poble, podem fer un pas més i afirmar que els estadis on se celebren els concerts de rock són les catedrals de l’edat moderna. Això ha estat possible gràcies a la interacció d’una xarxa complexa d’innovacions tecnològiques que van transformar totes les arts, però de manera especial la música.
Traducció feta a partir del text de Tim Blanning. El triunfo de la música: Los compositores, los intérpretes y el público desde 1700 hasta la actualidad. Barcelona: Acantilado, 2011
2. Avui dia, en la manera d’escoltar música es dóna un fet paradoxal. Comenteu com l’exposa l’autor del text.