L'estudi del procés creador és dels més delicats. És impossible, efectivament, observar des de fora el desenvolupament íntim d'aquest procés. És inútil intentar seguir-ne les fases en el treball d'algú altre. És igualment difícil observar-se un mateix. En aquest cas, no obstant això, és només recorrent a la meva introspecció que tinc alguna possibilitat de guiar els meus passos en aquesta matèria essencialment voluble.
La majoria dels melòmans creuen que allò que dona impuls a la imaginació creadora del compositor és un cert trastorn emotiu, generalment designat amb el nom de inspiració.
No vull pas negar a la inspiració el paper eminent que se li atribueix en la gènesi que estudiem; vull afirmar, només, que aquesta inspiració no és de cap manera la condició prèvia de l'acte creador, sinó una manifestació secundària en l'ordre del temps.
Inspiració, art, artista, són paraules com a mínim difuses, que ens impedeixen de veure-hi clar en un camp on tot és equilibri i càlcul, on passa el buf de l'esperit especulatiu. És després, però només després, que vindrà aquest trastorn emotiu que es troba a la base de la inspiració i del qual es parla impúdicament, donant-li un sentit que ens molesta i que compromet la cosa mateixa. No és evident que aquesta emoció no és altra cosa que la reacció del creador que lluita amb aquest desconegut que de moment és només l'objecte de la seva creació fins que esdevingui finalment una obra? Baula a baula, malla a malla, el compositor ho anirà descobrint. Són aquesta cadena de descobriments i cada descoberta per si mateixa les que fan néixer l'emoció —reflex gairebé fisiològic, com la gana fa sortir la saliva—, aquesta emoció que segueix sempre, i de prop, les etapes del procés creador.