Pregunta 3.2

Exercici 3
[2 punts en total]
Llegiu el text següent i responeu a les qüestions que es plantegen a continuació.
La música té gènere?
Begoña Yebra. Si partim de la idea que el gènere és una construcció social i que la teoria de gènere ens serveix per a analitzar les relacions de poder en la societat, aleshores la música té gènere.
Les cançons ens expliquen com a societats desiguals; la majoria reforcen els rols de gènere atribuïts a les dones des del patriarcat. La majoria de les cançons que parlen d’amor reprodueixen els tòpics de l’amor romàntic que van en contra d’una relació de parella igualitària.
Verónica Zaldívar. No. La música, música és. No entén de sexe o de preferències sexuals pel que fa a la composició dels membres o a la forma d’anomenar un grup de música; una altra cosa és d’allò que parlin les lletres, si és que en tenen, o del que pot suggerir la part instrumental de les cançons, ja que això és personal en cadascun dels casos. No té per què parlar de temes diferents a altres sexes si un grup està compost per membres d’un gènere o d’un altre, però alguns grups expressen amb la seva música la desigualtat de gèneres perquè ells mateixos la pateixen o perquè se solidaritzen amb un en concret, o amb tots. El reivindiquen en algun tema o en tots perquè el de la desigualtat de gèneres és un tema més que la música pot expressar.
Mónica di Francesco. El gènere binari és una construcció social. La música hauria de ser lliure d’aquest tipus de lligams, malgrat que el biaix de gènere, de caràcter androcèntric, ha silenciat les dones en tota mena de disciplines i les ha desplaçat sempre a un segon terme, i això és lamentable. La història ha de ser narrada amb perspectiva de gènere per tal de compensar tot allò que l’heteropatriarcat ha manipulat en els llibres. Igualment, és molt necessari sacsejar el binarisme de gènere i trencar amb tots aquests rols arcaics que se’ns assignen quan naixem pel sol fet de tenir genitals masculins o femenins, tant en la música com en d’altres àmbits.
Quin és el paper de la dona en el món de la música?
B. Y. Jo no tinc dades concretes, però parlant des de la meva experiència personal et diria que hi ha dones en el món de la música, i moltes, però la seva situació deixa molt a desitjar. Si ens fixem en la indústria, coneixem més dones en els departaments de comunicació que no pas treballant com a road managers; no sé quantes es troben al capdavant de grans companyies discogràfiques, no crec que n’hi hagi gaires, si és que n’hi ha cap. En les sales de concert que conec, cap dona és programadora. En els mitjans, la majoria dels periodistes musicals són homes, encara que hi ha estupendes excepcions que fins i tot han liderat emissores musicals de prestigi. Quant a intèrprets i compositores, n’hi ha i moltes, però la majoria d’elles tenen tanta rellevància com els homes? No ho crec pas.
V. Z. El seu paper és semblant al de qualsevol músic, encara que la societat vol fer semblar que sigui un assoliment especial, o quelcom per l’estil, pel fet de ser dona, i tendeix a destacar que un grup tingui un component femení, o que un grup estigui format íntegrament per dones, en lloc de parlar de la seva música com es fa normalment amb els grups formats per homes.
M. d. F. Fer «el que li surt del cony», experimentar sense cap mena de lligams i trencar els clixés dels rols del gènere binari.
És diferent la imatge de la dona en el panorama comercial i en el més alternatiu?
B. Y. No m’agrada qüestionar el que facin les altres dones, però sí una indústria convençuda que una imatge hipersexualitzada de les intèrprets, sobretot en l’àmbit del pop més comercial, ven més discos. És cert que en l’entorn de la música una mica més alternativa la imatge, sense perdre importància, és molt més semblant amb el que veiem al carrer. En qualsevol cas, en els darrers anys dones que tenen un gran èxit comercial com Adèle o Alicia Keys sembla que intenten desmuntar el tòpic d’intèrpret femenina hipersexual.
V. Z. Jo crec que la imatge que tenen de nosaltres algunes persones deu ser semblant. Però sí que és veritat que en alguns espais alternatius se’ns valora de manera diferent; potser se’ns valora més per la nostra música que no per la nostra imatge i el nostre gènere. En el panorama comercial, pot ser que explotin més el nostre sexe. Per exemple, a algunes artistes sembla que només se’ls requereixi ser guapes i estar bones, i cantar i compondre passa a ser una cosa secundària; per a això ja hi ha altres persones a l’ombra que els componen els temes o els arreglen la veu o l’afinació en els estudis d’enregistrament o de producció.
De tota manera, en el panorama alternatiu també hi ha molt a fer en relació amb aquest tema i veig gent que sembla una mica confosa.
M. d. F. En el pla comercial, hi ha una hipersexualització de l’estètica femenina, del que se suposa que és comercial i desitjable. Ara mateix, les pop stars i, per tant, les adolescents, no paren de competir per veure qui «escandalitza» més les masses amb aquests clixés de feminitat plastificada. Semblen empoderar-se, però en realitat el que fan és perpetuar aquest clixé, aquesta cosificació, aquests cànons de bellesa rígida a causa dels quals mils d’adolescents entren en obsessions malaltisses perquè els seus cossos no tenen res a veure amb la realitat distorsionada del que se suposa que ha de ser una dona. En el panorama alternatiu/underground, hi ha espais on lluites feministes reals tenen per objectiu enterrar aquests tipus de clixés. Ens empoderarem abraçant la diferència, no acceptant aquests cànons i patrons de conductes sexistes.
Traducció i adaptació del text «Música y género». Rioja2 [en línia] (7 setembre 2016).
Extracte del debat celebrat el 2016 dins del curs d’estiu Identidad y música de la Universitat de La Rioja, en què van participar la periodista Begoña Yebra i les compositores i intèrprets Verónica Zaldíbar i Mónica di Francesco
2. Quines funcions s’atribueixen principalment als homes dins la indústria musical?