Un error habitual, si bé no per això menys greu, és la suposició que la música consisteix en notes damunt d'un pentagrama, si està escrita, o en sons, si és interpretada. No és impensable imaginar que un compositor escrigui música sense la intenció que ningú no l'escolti, tot i que un aïllament tan extrem deu ser tan estrany com el fet que una nau encalli en una illa deserta. Pràcticament tota la música occidental depèn d'una interacció entre els creadors, els intèrprets i el públic. A més, cadascun d'aquests tres participants hi té un paper actiu i crucial. Les notes passen de l'abstracció a la forma només quan els músics les converteixen en sons i els oients les perceben. Quan el compositor escull les notes que escriu a la partitura, té en compte els instruments que es poden utilitzar, el tipus d'espai on s'interpretarà l'obra i la classe de públic que potser vingui a escoltar-la. Fer música és un procés social.
En alguns aspectes importants, el propòsit de la música no ha canviat al llarg de la història. Una constant ha estat la redempció, dur els éssers humans més a prop de Déu animant els seus esperits perquè s'enlairin cap a un cel sonor. La música encara conserva aquesta funció en les religions organitzades, si bé la seva abraçada transcendental s'ha fet més ampla, fins a incloure gairebé a tothom. Una altra funció constant ha estat la de recrear i entretenir, tot i que l'abast i la categoria social del públic no ha deixat d'expandir-se. El que abans era monopoli del príncep o del prelat és en l'actualitat una experiència comuna a tothom, excepte als sords.
No obstant això, el canvi més important s'ha produït en el nivell del propòsit primordial de la música, que a partir d'un cert moment ja no va ser el de representar el poder del mecenes, sinó el d'expressar els sentiments del músic. Aquest moment va arribar pels volts del 1800. Fins al sorgiment d'un públic anònim que representava un agent cultural de primer ordre, només el mecenes individual determinava qui componia, què escrivia, per a quins instruments i per a quin tipus de públic. En el cas de Monteverdi i de Haydn, la influència dominant en la major part de la música que van escriure va ser la del duc de Màntua i la del príncep d'Esterházy, respectivament. Ara bé, el millor exemple de música guiada —o, més ben dit, dictada— pel mecenes va ser el del Versalles de Lluís XIV.
En crear una cultura cortesana l'opulència de la qual només podia ser finançada amb el tresor de la reialesa, el rei Lluís va reduir fins i tot els més grans magnats a la condició de satèl·lits. Per exemple, quan el monarca va fer acte de presència públicament amb un abric amb diamants incrustats per un valor de catorze mil livres, demostrava als seus cortesans que cap individu privat podia competir amb els recursos de la monarquia. En proporcionar el millor en l'àmbit de l'entreteniment aristocràtic —la millor caça, els millors balls, la millor òpera, la millor música, el millor teatre, el millor joc, etcètera—, va aconseguir que els aristòcrates de més alt llinatge abandonessin les seves províncies i passessin a residir en un lloc on els podia tenir vigilats. A més, com que el mateix monarca deixava ben establert que qui es mantingués lluny de la cort no gaudiria del patronatge reial, hi havia poques absències.