Rafael Ortega: Hi ha una pregunta que li haig de fer, senyor Kent Nagano. Està relacionada amb el seu libre Expect the unexpected, publicat el 2015. Vostè no semblava gaire optimista en aquell moment respecte de la perspectiva de la música clàssica a la nostra societat. Ha canviat el seu punt de vista?
Kent Nagano: Bé, no era la meva intenció fer la impressió que era pessimista envers el futur de la música clàssica. Però estava molt preocupat pel lideratge polític i social que teníem. La raó de ser del llibre és que, en aquell moment, em van demanar de fer unes xerrades a líders polítics i civils per a convèncer-los que no retallessin els pressupostos destinats a l’educació en música clàssica. Perquè el que se suggeria en aquell moment era que la música clàssica és un luxe, una cosa no necessària, i que s’haurien de posar més diners en ciències com les matemàtiques, i en esport. Vaig sentir que era una desconnexió amb la història. La música clàssica es desenvolupà primer a l’Església, però més tard, durant l’època de Mozart, Haydn i, sobretot, Beethoven, va ser una cosa molt popular. La música passà a representar els ideals de la Revolució Francesa: llibertat, igualtat, fraternitat. Els valors de la nostra societat. I una cosa que ara per ara constitueix un tema de discussió molt actual.
D’altra banda, està científicament comprovat que el cervell d’un nen que estudia música clàssica evoluciona d’una manera molt diferent: la capacitat de concentració, la capacitat d’abstracció… Aquest va ser el meu prec als líders. I algun dels assistents a aquelles xerrades em va dir: «Senyor Nagano, això ho hauria d’escriure en un llibre». No és realment una autobiografia, però volia mostrar que una persona no estudia música clàssica per convertir-se en el següent Furtwängler, el següent Alfred Brendel o la futura Maria Callas, sinó perquè et permet desenvolupar-te d’una manera diferent, i contemplar les coses des d’una perspectiva diferent. Fins i tot a algú que, com jo, va créixer en un petit poble de nou-cents habitants allunyat de tota gran ciutat. En aquell poble petit, molts nens podien acabar frustrats o deprimits. La televisió els permetia de veure «somnis» que en realitat no eren accessibles. No podien «escapar». Molts acabaven submergits en la droga o fins i tot en activitats criminals només per diversió. Per a aquells que teníem la fortuna d’estudiar música, la perspectiva, els somnis, eren diferents. Viatjàvem, fugíem d’aquell entorn amb cada obra. Cada dia. D’una manera abstracta, és clar, però ho fèiem. El missatge del llibre és: no malinterpretin les coses.
La música clàssica no és un luxe. És una cosa essencial per al nostre pensament. En aquest moment concret, precisament per totes les cancel·lacions degudes a la pandèmia, he aprofitat per estudiar molt. I he descobert una generació de nous compositors d’un talent increïble. I també estic molt impressionat per la generació emergent de solistes. […] Ara tendeixo a dir que, si la música clàssica té un problema, no és culpa de Mozart, ni de Beethoven ni de Brahms. És culpa del fet que no la presentem dins un context adequat. […] Hem d’entendre que no ve al cas la condescendència, que s’hauria de deixar lloc a la llibertat, al descobriment, la veritat, la puresa.
[…] Si nosaltres com a adults deixem la porta oberta a allò que porten els joves, la música clàssica pot conèixer una època daurada.
Traducció i adaptació fetes a partir del text de
Rafael Ortega Basagoiti. «Encuentros. Kent Nagano». Scherzo, núm. 376 (setembre 2021), p. 88