Fa dues o tres dècades veure cantar un home amb un registre de veu agut com és el de contratenor encara generava estranyesa entre el públic, que inevitablement vinculava aquell so al físic d'una dona. L'evolució cap a una societat igualitària que deixava d'associar determinats trets o comportaments a cadascun dels sexes va alliberar l'òpera d'aquests prejudicis, i va permetre que l'star system dels contratenors s'obrís pas en un firmament copat tradicionalment per les sopranos i els tenors.
L'auge actual de la música barroca, amb les seves desitjades interpretacions historicistes, els ha situat a tots a primera línia. I ho ha fet revocant, justament, els preceptes del patriarcat que decidien el què i el com de cada sexe. Preceptes que no tan sols impedien a les dones de mostrar-se en un escenari en temps de Shakespeare, amb actors transvestits parlant per boca seva, sinó que també forçaven la natura fins al punt de castrar els nens abans que canviessin la veu en la pubertat, perquè conservessin el registre agut. [...] Aquestes aberracions del sistema patriarcal, obstinat a forçar la naturalesa i convertir els seus súbdits en esclaus dels seus vells —i nous— mandats respecte als sexes (i ara als gèneres), s'han posat en evidència aquestes últimes dècades amb l'evolució de la tècnica vocal natural dels contratenors.
Explotar la idea d'una habilitat extra del contratenor va anar molt bé al màrqueting dels anys cinquanta, però, si som honestos, ser contratenor no suposa res de tot això. «És una veu possible, com la de tenor o baríton, i tu l'estudies», explica Franco Fagioli (San Miguel de Tucumán, 1981), el primer contratenor del seu país que es va formar a la prestigiosa escola del Teatro Colón de Buenos Aires.
«No som àngels ni dimonis, som gent normal», al·legava fa uns quants mesos Xavier Sabata quan presentava un Winterreise en aquest registre. És més, Jaroussky explicava que els compositors no es cansen de cridar-los per a òperes de nou encuny. «I no és estrany el seu interès» —deia—, «perquè ara els agrada jugar amb els colors i buscar una certa ambigüitat al llibret, cosa que és un reflex de l'evolució de la societat, ja que hi ha moltes maneres de ser home o dona. La veu és una manera d'expressar, si no la feminitat de l'home, el seu costat més sensitiu, fins i tot juvenil.»
Fagioli evoca la manera com va descobrir que existia això que s'anomena veu de contratenor.
«Vaig créixer en una família molt normaleta, amb un pare i una mare treballadors, i tot i que no eren músics professionals, sí que hi havia música a casa. La meva mare tenia una veu bonica, i a casa de la meva àvia hi havia un piano; o sigui que, quan hi vaig posar les mans a sobre, va sorgir l'interès per estudiar música. Vaig començar al cor de nens de la Universitat de Tucumán. L'experiència de cantar una Flauta màgica de Mozart en escena, fent de follet, va ser forta. [...] I va ser escoltant un enregistrament de Stabat mater, de Pergolesi, que vaig entendre que el que jo feia jugant a cantar amb veu aguda tot imitant les veus de soprano era una cosa que existia, era la veu de contratenor, la d'un senyor que cantava amb la veu de cap que s'assembla a la d'una soprano.»
El cant el va estudiar no d'una manera específica per a contratenor, sinó com qualsevol altre tipus de veu. El seu professor era baríton, i va abordar amb ell tot el repertori italià amb la tècnica italiana de cant. I així va ser com va descobrir el gran repertori que hi ha escrit per a la seva veu.
Diu Fagioli: «Quan vaig decidir que volia ser contratenor vaig descobrir que de vegades les sopranos i les mezzosopranos cantaven els mateixos repertoris que els contratenors... Em vaig dedicar a escoltar Cecilia Bartoli, Anne Sofie von Otter, Jennifer Larmore, Marilyn Horne, que d'alguna manera van ser les meves primeres mestres.»
Ara bé, la terminologia requereix, segons Fagioli, una revisió. Cal viatjar al Londres del segle XVIII, amb Händel escrivint les seves òperes italianes, per veure que en aquella època hi havia tant contratenors com castrati: no és que una cosa vingués a reemplaçar l'altra. Els castrati eren els cantants italians que es dedicaven a cantar repertori italià. I els contratenors eren homes no castrats que cantaven amb el registre de cap, en cors eclesiàstics. «Avui la terminologia és confusa» —diu Fagioli—. «Crec que caldria parlar de les diferents escoles de cant a què s'ajusta cada cantant: si ets un contratenor o ets un soprano o un contralt.»