Amb la reedició de les obres mestres del rock en CD a finals dels anys vuitanta o a començaments dels noranta (predominantment per als qui tenien aleshores trenta o quaranta anys i que tenien els discs originals de vinil inservibles des de feia temps), va sorgir un nou tipus d’escrits crítics que tenien per objectiu justificar la condició d’obra mestra dels àlbums dels grups clàssics. Ho feien mostrant com aquests grups no s’havien limitat a reproduir música existent, sinó que havien forjat nous estils i noves composicions sobre la base d’una visió única compartida pels membres del grup. La música expressava aquesta visió, no pas els gustos de l’audiència o les demandes de la indústria; en unes altres paraules, els grups eren autors genuïns. No obstant això, aquest tipus d’interpretació crítica distorsiona força la realitat. Les relacions entre els grups clàssics i la indústria musical van ser sovint problemàtiques, però no hi ha cap dubte que van ser estretes. A més, la distinció entre autoria i reproducció és molt imprecisa (una intèrpret com Madonna no és capaç d’imprimir la seva identitat a una cançó com Material Girl, fent-se-la seva independentment de qui en fos l’autor?). D’alguna manera, el que resulta més revelador és la dificultat de sostenir la distinció entre una música rock «autèntica» i una música pop «inautèntica», perquè mostra únicament l’esforç tossut dels crítics per establir-la peti qui peti. Però, què és el que ha motivat aquest tipus de comentaris sobre la música popular? Quina és, adoptant un terme útil actual, la «tasca cultural» que aquesta música ha de dur a terme?
D’altra banda, si de la música popular saltem a la clàssica, n’hi ha prou de donar una ullada a les revistes musicals del quiosc més proper per a comprovar que la reflexió al voltant d’aquesta música se centra en la idea del «gran» músic, definit com un artista que es dona per fet que té una tècnica extraordinària, però l’art del qual radica en la seva visió personal. Els anuncis de les companyies discogràfiques no venen, en general, Beethoven o Mahler com a tals; de la mateixa manera que els fabricants de cotxes, s’ocupen fonamentalment de vendre marques. Així, el que venen és la visió interpretativa del músic excepcional i carismàtic: Pollini interpretant Beethoven o Rattle interpretant Mahler. En unes altres paraules, es comercialitza amb els intèrprets com si fossin estrelles, exactament com passa en la música pop, i, de fet, alguns dels exemples que criden més l’atenció els aporten els artistes clàssics que s’han introduït en el mercat pop.
D’aquesta manera, la indústria musical clàssica comercialitza els grans intèrprets en qualitat de creadors, o «autors», i no com a simples reproductors de música, i els atorga els mateixos valors d’autenticitat que es troben en la música popular. Però és en els llibres de música clàssica on la distinció entre autors i reproductors es pot veure més literalment. En la immensa majoria es refereixen a «música», però en realitat tracten de compositors i de les seves obres. Si consultem els dos grans volums de The New Oxford Companion to Music, per exemple, o The Rough Guide to Classical Music, trobarem una quantitat enorme d’informació sobre els compositors, fins i tot sobre els més desconeguts, però els intèrprets hi són del tot absents. És com el paper dels criats en la societat victoriana: han de ser-hi, però no se n’ha de parlar. Quan aquest tipus de llibres mencionen els intèrprets, la meitat de les vegades és en el context d’una queixa per la «llicència» o «extravagància» injustificada d’haver entelat la música original amb una sobreinterpretació o amb un virtuosisme gratuït. Fins i tot dins el món selecte del compositor opera el mateix sistema de valors: els escrits acadèmics sobre música fan ressaltar gairebé sempre la figura dels innovadors, dels creadors de tradició, dels Beethoven i dels Schoenberg a costa dels compositors molt més conservadors que escriuen en el marc d’un estil establert. En la nostra cultura impera, per tant, un sistema de valors que posa la innovació per damunt de la tradició, la creació per damunt de la reproducció, l’expressió personal per damunt del mercat.
En una paraula, la música ha de ser autèntica, perquè, en cas contrari, ni tan sols és música.
Traducció i adaptació fetes a partir del text de
Nicholas Cook. De Madonna al canto gregoriano: Una breve introducción a la música.
Madrid: Alianza Editorial, 2012, p. 29-31