La Nova Cançó és sens dubte el fenomen més important del segle xx en la història de la música popular als Països Catalans. Nascut a finals dels cinquanta, aquest moviment cultural té una força sorprenent, perquè, a través de la música, potencia l’ús de la llengua catalana i la divulga més enllà de les seves fronteres lingüístiques en el marc de la dictadura franquista, que havia prohibit el català en l’àmbit oficial.
Un article escrit per Lluís Serrahima titulat «Ens calen cançons d’ara», publicat a la revista Germinabit el gener del 1959, divulga la necessitat que sentia part de la societat de recuperar l’ús del català en l’àmbit públic, i concretament en el món de la música.
Durant la dictadura, per poder actuar en directe s’havia de demanar permís al Govern Civil de la província on es volia fer el concert. Prèviament, calia presentar per triplicat a censura, a la delegació del Ministerio de Información y Turismo corresponent, les lletres de les cançons. Un cop passat aquest tràmit obligatori, el representant del músic (o del grup) havia d’acudir a sol·licitar el permís al Govern Civil, que podia autoritzar o no l’acte.
La primera evidència amb què vaig topar a l’Arxiu del Govern Civil que documentava l’existència de la censura a la Nova Cançó van ser les lletres de cançons prohibides dins dels expedients de concerts. Podies trobar cançons ratllades amb una gran creu o bé acompanyades d’un segell que deia PROHIBIDO O DENEGADO. També hi havia lletres que havien estat autoritzades. Al costat d’aquestes hi havia estampat un segell amb el terme AUTORIZADO, que sovint era d’un altre color.
La censura franquista era imprevisible, sense criteris clars, totalment arbitrària, amb l’objectiu de tenir sempre a l’expectativa músics, organitzadors i públic. El mecanisme de control del règim estava ideat per generar por.
A la censura de les lletres de les cançons cal sumar-hi que la repressió als músics podia ser més severa, en forma de multes, detencions, interrogatoris, prohibició de recitals, de portades de discos i de cartells, veto als mitjans de comunicació (televisió i ràdio), retirada del passaport… La seva popularitat els va eximir de patir tortura física i presó, però, per contra, els organitzadors dels concerts serien espiats, multats i, fins i tot en alguns casos, torturats.
Adaptació feta a partir del text de Maria Salicrú-Maltas. Aquesta cançó, no!:
Cara a cara amb els censors de la Nova Cançó. Barcelona: Comanegra, 2024