Caterina:
No és broma
això que esteu dient?
Libori:
Jo m’ho pensava,
però va de debò; diu que t’estima,
i jo li he dit que ni pintat per gendre.
Caterina: Així us heu compromès?…
Libori:
I he dat paraula.
Comprens? He dat paraula, perquè em creia
que quan jo t’ho digués tu et posaries
a saltar i a ballar de tan contenta.
Perquè hi ha diner llarg… i ell és un home
com un senyor pel compliment i el tracte.
Caterina: ¿Però no compreneu que a mi m’esvera
pensar que un home així em besi la boca?…
Libori:
Qui vols que te la besi, Caterina?…
No fem el mec i remenem les cartes,
escapcem, i què surt? No surt la groga
ni l’as, ni el rei: et surt el tres de bastos,
que ja el pots llençar al foc. Guaita’m, pubilla;
aquí en el poble colliràs gran cosa
darrere del taulell? Quin d’aquests homes
dels que han ballat amb tu i dels que et fan peça
vindrà a casar-se amb tu i a festejar-te
després del que ha passat i del que es conta?
Caterina: Pare, per Déu!
Libori:
No ens enganyem, pubilla.
Tu saps que jo m’he rosegat les ungles
i m’he empassat el fel. No vaig llançar-te
de casa meu, ni un os ni una costella
no et vaig trencar, perquè sóc el teu pare
i perquè va ajupir-me la desgràcia
i el cafè és el cafè. Has ’nat a Cotlliure,
hem mort el rastre, però aquí no baden:
aquí s’explica tot, i tu mateixa
ja veus que sóc vell i vindrà el dia
que hauràs de recollir i de passar comptes,
i al tupí et trobaràs amb quatre espines
i amb un gat renegant sota la porta.
I res més, sents?, res més, que som pescaires
i pobres escurats. Doncs ara pensa
que arriba el banyulenc i diu: «Entesos,
arrastro d’as i va per mi el pollastre»,
i el banyulenc et té com una reina,
que allà no en saben res, i les madames
et fan un cop de cap sortint de missa,
i esquena de llapí i gigot amb salsa…
Caterina: Però és que, compreneu?, és que aquest home,
no sé com dir-ho, però a mi em fa fàstic.
Libori:
I aquell no et feia fàstic?… Ui, la tendra!
Això dels homes tot és avesar-s’hi.
Josep Maria de Sagarra. El Cafè de la Marina, 1933