—Sóc un fracassat, senyor Jeroni!
—No exageris, home! —li dic jo amb el propòsit d’animar-lo—. Si encara ets una criatura, tens tota la vida per davant! Qualsevol dia et soltarem i amb la teva traça…
—Traça, traça! —exclama ell aleshores amb amargura—. Per a les coses honrades, la que vostè vulgui i més; aquesta és la meva tragèdia! Perquè jo tinc vocació de delinqüent, senyor Jeroni, de criminal sense entranyes. De menut, la meva il·lusió ja era arribar a convertir-me en una mala peça de fama internacional; no es pensi que em conformava a quedar-me en un pispa qualsevol o un espanyaportes d’estar per casa! Tanmateix, res no em va de cara. ¿Què puc fer contra un destí que em té mania i em fa la guitza? ¿Preparo unes sopes escaldades? Tothom es llepa els dits! ¿Pinto les parets del menjador? Ni aquell que li deien el Picasso treu un color més encertat! Ara, que no provi de fer una dolenteria perquè ja estic llest, ja he begut oli. ¿Sembro un bancal amb marihuana? Ve un ramat de cabres i es cruspeix la collita! ¿M’estic tres hores per a rebentar el pany d’una sucursal bancària, procurant que no es dispari l’alarma? En entrar-hi, veig que m’he equivocat de porta! Un dia, se m’acut d’afanar un tractor i ¿què passa? Quan guillo sense que ningú se n’adoni, el tractor es cala al mig de la plaça, em trobo voltat de gent que acudeix a oferir-me ajuda, pensant que sóc un pagès foraster —quina vergonya, senyor Jeroni, quina punyalada al meu amor propi d’aspirant a malfactor eminent!— i tot el que se m’acut en lloc de mantenir el cap fred, dissimular i aprofitar-me de la seva col·laboració, és posar-me a cridar igual que una tòtila: «No dispareu! Sóc la Plaga de la Ribera! Em rendeixo!». Estic fet un tros de quòniam, senyor Jeroni. La Plaga de la Ribera! Qui em va posar aquest àlies tenia un cop d’ull…
Ja ho veu, senyor director, així està l’assumpte. El cas és que a nosaltres dos —vull dir a l’Elisenda i a mi— ens agradaria fer alguna cosa pel Valerià, ajudar-lo a obrir-se camí, a fer-se una posició. Si ell es volgués dedicar a una feina honrada, aquí mateix, a la vila, trobaríem algú disposat a ensenyar-li un ofici. Però, és clar, el noi té aquesta vocació per la delinqüència…! I aquí, delinqüents, el que se’n diuen delinqüents, no n’hi ha. De vegades, surt algun afeccionat, fins i tot avançadot, però de professional, no en tenim cap. Ara bé, vostè deu disposar a la presó de gent entesa, mestres de molta finor en matèria de dolenteria, els quals potser estarien disposats a donar al Valerià classes particulars sobre aquests temes. Pagant el que calgui, s’entén; […].
Jesús Moncada. «La Plaga de la Ribera». A: El Cafè de la Granota, 2006