Quan vaig sentir que mare tornava a enraonar, ja hi devia portar una estoneta; vaig notar que si l’escoltava se’m tornava a nusar la gorja i, abans que tibés, vaig dir, amb un fil de veu, que aniria a viure amb tia Encarnació, que quan em vindrien a buscar. Dilluns aniran a mercat i pare i la Maria t’hi acompanyaran.
[…]
Quan em vaig veure darrera la mula, caminant de pressa perquè l’animal quasi esfugava de notar una presència estranya, hauria girat cua i cames ajudeu-me cap a casa… Però només deixava que els ulls se m’enaigüessin i, quan notava que anaven a caure les llàgrimes, respirava fort i me les empassava cap a dins. L’esquena tibada de l’oncle allí dalt de la bèstia m’imposava, i no volia que se m’escapés cap sospir. Em repetia que el favor me’l feien ells a mi, i jo el feia als meus. Una llesca menys cada dia a taula i… M’havia agafat el mocador de farcell i el portava al seu davant damunt del coll de l’animal. Se’l veia encaboriat i tot just m’havia badat boca, per això no m’atrevia a dir-li que les espardenyes m’havien encetat els peus. Eren les noves de la Maria, que per més fer me les havia donat abans de sortir de casa, però ella gastava una mida més gran. Sentia el frec al peu com una frisança dolorosíssima. Desitjava arribar al Pallarès com més aviat millor i acabar aquell calvari. La cua de la mula es movia compassadament. Quan les mosques s’hi acabaven de parar la llençava enlaire i tot seguit la deixava caure amb una voleiadissa, i tornem a començar. Quan ja no hi confiava, com aquell qui diu, vaig sentir l’oncle que deia: ja hi som. Va ser el primer instant de tot el dia que em va pujar de dins una gran alegria, i per això mateix vaig notar que havia estat amb el cor encongit com una beneita, com si em portessin a vendre com una vaca més. I tampoc no era això. Tenia ganes d’abraçar tia, que no havia vingut a Montsent al mercat. Ella era la germana de la mare i jo amb l’oncle res no hi tenia. No sé per què m’havia imaginat que vivien fora del poble. Aquest pensament se’m va desmentir quan oncle va prendre el camí entre les cases fins a anar a raure a la plaça. Notava les galtes com cremaven perquè la gent saludava oncle i em miraven i, quan vam ser davant de la meva nova casa i ell va haver descavalcat, una rotllana de dones que la feia petar amb tot de canalla que s’escridassaven ho van deixar estar tot per atansar-se a mirar i preguntar.
Ramon quina xicota més «maja» que t’has trobat al mercat. Pensàvem que no en sabies tant de triar… És la neboda de l’Ermita, que passarà l’hivern amb nosaltres.
Maria Barbal. Pedra de tartera.
Barcelona: Empúries: Cercle de Lectors, 1991, p. 19-20