Els escriptors tenen una responsabilitat especial com a preservadors i transmissors de la memòria. En el cas de les comunitats baquetejades per la història aquesta responsabilitat és encara més aguda. N'és un bon exemple l'escriptora Irène Némirovsky, autora de Suite française, la qual ha narrat una versió alternativa d'un episodi complex de la història francesa recent que ben pocs han explicat amb claredat: el col·laboracionisme generalitzat amb els ocupants alemanys durant la Segona Guerra Mundial. Els historiadors han reconstruït la història i la memòria, i l'art —la literatura i el cinema— ha excel·lit en la tasca de conservar i de recrear moments crucials de la memòria col·lectiva.
En el context ibèric, l'ús de la memòria ha tingut una politització ben específica. A diferència de països com Sud-àfrica o l'Argentina, després d'un període de dictadura, aquí no es va resoldre el problema i es preferí una política d'amnèsia i oblit. Som en un àmbit completament diferent, en què conceptes com els de reconciliació, memòria i oblit no són el més habitual. La recuperació de la memòria s'ha produït en part com a reacció contra les distorsions que havia introduït la historiografia franquista i contra l'amnèsia, que es va considerar la norma social acceptable en l'època de la transició democràtica a la fi de la dictadura. Estudis recents han destacat les dificultats de recuperar el passat a causa dels problemes de representació, la dificultat de trobar la «veritat» i la inevitable naturalesa política (i subjectiva) de les reconstruccions.
En aquest article vull identificar com és recuperada la memòria històrica a la literatura de ficció, i en particular de quina manera es juga amb el problema del temps. Allò que vull mostrar és que el llenguatge literari, amb la seva habilitat de penetrar i crear situacions de contaminació, és el més adequat per presentar de manera menys ideològica i emocional la memòria històrica com una manera de reconstruir, completar o corregir allò que n'han dit les històries oficials. La meva tesi és que la literatura és capaç de recuperar o recrear el que ha estat explicat en les històries oficials i així aconsegueix donar veu a memòries, personatges i realitats que han estat suprimides. El discurs històric es fonamenta exclusivament en la veritat demostrable, mentre que el discurs de la ficció s'interessa per la realitat d'un episodi i ho fa des del territori del que és possible o imaginable. Com ha recordat Herzberger, la ficció s'atansa a la història mitjançant el difuminat o scumbling, que és un dels trets característics de la narrativa que s'ocupa de recuperar la memòria històrica.