El Dr. Valcàrcel entrà sense treure’s el barret i va fer un gest amb la mà per saludar-los. Era baix, i encara ho semblava més perquè coixejava i llençava el cos endavant. De la cara prima i pàl·lida on la barba afaitada amb molt de compte pintava una ombra blava, n’eren visibles sobretot els ulls. A penes els alçava en passar per entre els alumnes, i les celles van tremolar lleugerament. Van seguir-lo amb una estranya docilitat, però a contracor també; com si els costés, a tots plegats, tancar-se a l’aula amb l’honorable bruixot que ompliria la pissarra amb els signes cabalístics de la ciència. L’aula era freda i feia una olor de resclosit molt dolça. Es va fer un silenci immediat; la veu rasposa del Dr. Valcàrcel s’imposava:
—…Així doncs, si tenim en compte una funció V d’una variable desenrotllada seguint les potències de la dita variable… Té un front bonic —pensava la Maria. Per què deu portar el cabell tan clenxinat? Deu ser un home polit, meticulós, d’una pulcritud obsessiva. Aquests apunts no em serviran de res. El cel de març era a l’altre cantó dels vidres d’una tal bellesa que produïa una suau angúnia. La llum es vessava sobre els caps inclinats, sobre els papers que omplien tots, de pressa, de lletres i signes.
—Sí, vostè…
La Maria respirà tranquil·litzada. En Pere Girbalt s’havia aixecat i contestava, sens dubte adequadament, a la pregunta. Alguna cosa no prevista devia haver passat, perquè tothom reia. La rialla era encomanadissa, una explosió de repòs dins la tensió de l’aula. Va riure també.
La veu del Dr. Valcàrcel vibrava d’indignació:
—Vostè, sí… ¿El seu nom, per favor, senyoreta?
No hi havia pregunta del Dr. Valcàrcel que no comencés amb aquest interrogant de fingida amabilitat. S’havia preguntat molt sovint com li era possible oblidar tan profundament set noms d’alumnes repetits al llarg de tot un curs. La pregunta, però (no hi havia altre remei), havia de ser contestada. I aquest cop, tampoc no podia dubtar-ne: li anava dirigida.
—¿El seu nom, per favor, senyoreta?
—Maria Carcereny.
—Senyoreta Carcereny, ¿em vol dir per què riu?
La mirada volia ser desafiant sense acabar-ho d’aconseguir. Se sentia una mica absurda amb el seu posat heroic.
—Simplement perquè tothom ha rigut.
—L’originalitat no és el seu fort. ¿No li sembla?
Després —des de la seva actitud agressiva i distant alhora— el Dr. Valcàrcel l’oblidà. Continuava el seu discurs dedicat ara a en Pere Girbalt, que se l’escoltava amb aplicada atenció. Desenvolupava un tema que tots coneixien molt bé, però que fingien escoltar amb interès sempre nou: la seva manca d’autèntica preparació universitària, la inconsciència de la generació a la qual pertanyien, l’absoluta buidor de tot allò que feien, el seu constant refiar-se de la benevolència del catedràtic. M. Aurèlia Capmany. La pluja als vidres.
Barcelona: Club Editor, 1984, p. 11-13