Havien de passar tres o quatre anys, sense cap notícia, fins que aquella nit la trobés a l’Òpera.
París era un bullidor, aleshores. L’Exposició Universal i el comiat del segle s’unien en una sola efemèride desbordant. Pauline va aparèixer, de cop, a la llotja que Amédée i la seva muller compartien amb els seus cosins. Va ser només un moment: el glaç dens on repercutia va ferir la mirada càlida i oberta de la nouvinguda. Amédée, travat i engavanyat per l’intent d’impossibles pactes ocults, no va gosar ni estendre la mà. Pauline ja no semblava un infant, i aquesta constatació va fer encara més greu el seu atuïment. Amédée la va recordar uns dies així, amb aquell vestit de nit color glicina cenyit a la cintura, les espatlles nues, el coll blanquíssim, en l’esclat dels seus vint anys. Després va esborrar una visió que no feia sinó accentuar i precisar la recança que algun cop l’havia assaltat i que l’aclaparava, encara, quan ja la sentència havia estat pronunciada inapel·lablement, amb nous elements de judici:
Pauline ja no era un infant i vivia a París. Si bé la fredor de la trobada havia impedit que, a hores d’ara, sabés la seva adreça, una situació d’atzar com aquella podia tornar a produir-se.
No sabia si pesava més en ell la temença o el desig. Durant uns mesos Amédée va estar a l’aguait.
Després tot va reprendre altre cop els contorns previs i Pauline va retornar, com un pòsit que per un moment s’havia remogut, al fons de tot de la memòria.
Devia ser un any o dos més tard que Amédée es va trobar fullejant un llibre de poemes: Estudis i preludis, signat per un autor sens dubte inèdit fins aleshores, R. Vivien. Sovint s’arribava, tot passejant, fins al passatge Choiseul, i furetejava per entre les novetats poètiques, atent al llambreig ocasional d’alguna veu jove que pogués alimentar la seva confiança en el futur de la poesia. Aquell era un llibre en vers i estrofisme regular, cosa d’agrair en aquells dies, quan el vers lliure, al parer d’Amédée, feia tants estralls entre el jovent. Aquest fet, afegit a una primera impressió del tot favorable, el van decidir a comprar-lo.
Van passar uns dies abans no va tenir el temps que requeria una lectura atenta. Hi havia alguna cosa en ell que semblava retardar el moment. Però un matí, en llevar-se, li va agafar de cop una pressa intemperant. En els poemes hi havia com un llunyà ressò imprecís que volia xuclar-lo i Amédée es resistia a seguir aquella suggestió que no sabia on el podia menar. I es va aferrar amb força a la lògica, al càlcul de probabilitats per no cedir a aquella mena de cant de sirena. De cop, però, va arribar l’evidència, amb aquell sonet que començava:
Sents l’eixam de les músiques com passa, allà d’enllà?
Maria-Mercè Marçal. La passió segons Renée Vivien.
Barcelona: Columna, 2008