N'Esperança va agafar un taxi per anar de l'aeroport al poble. Li feia mandra. No, mandra no, era alguna cosa més fonda que la peresa. Més obscura, més recòndita. Va tancar els ulls, va recolzar el cap al seient. Intentava saber quin era aquell sentiment que encara només era una intuïció, però que la feia estar malaplera i no sabia si era perquè no el sabia endevinar o perquè era dolent.
Va estar així una estoneta i de cop sobte va obrir els ulls, esfereïda: era odi, el que sentia?
Un odi remorós, a no sabia què, que no volia acabar de concretar-se però que li enterbolia enigmàticament el tel de les entranyes i no la deixava respirar a plaer. Es va posar una mà a l'estómac, com si volgués, sense adonar-se'n, donar pau al seu interior.
I aleshores va pensar que hauria de parlar amb les germanes, que no podria evadir-se'n, i que les germanes, com abans, com sempre, li contarien les seves coses, allò que pensaven que eren les seves coses. Li xafardejarien, ara una, ara l'altra, les penes, els èxits i les trifulgues de les altres. I després totes plegades. Quina estaria barallada amb quina? Quines dues li parlarien molt, però molt malament de quina? Quina de les tres casades li anirà a contar que el seu marit feia això o allò? O potser serien totes tres?
Va tenir una arcada i es va adonar que no era odi sinó oi, repugnància, aversió. Que les arrels tant poden ser dolces com amargues i que, aquestes darreres, encara no havia aconseguit trencar-les. O, si més no, ara que es trobava novament a l'illa, li tornaven a créixer subreptíciament. Perquè aquella hostilitat que ara sentia envers la casa, envers les germanes, envers el pare, era una arrel. O no ho era?
Va obrir els ulls però no hi va veure millor. Va veure la carretera, el clatell del taxista, els ametllers que passaven de pressa, un corral de figueres de moro, un camp d'albercoquers, aquella possessió de dalt del turó que tant li agradava a l'Albert i va recordar que, quan festejaven, li havia dit que la compraria per a ella. Va somriure. Però no se li'n va anar la sensació de tempestat a les vísceres... i a la consciència.
I això després de deu anys! Després de divuit anys!
No ho podia entendre, i s'hi capficava cada cop més, i més, i més, barrejant records amables i records dolorosos, olors agradables i sentors pútrides, cases boniques i cases ensorrades, coloms i voltors, fins que va haver de dir al taxista:
—S'aturi, per favor!
I el taxista es va aturar a un senderol que donava a la carretera i va mirar al seient del darrere.
—Que se troba malament?
Però ella ja havia sortit del cotxe i vomitava records, olors, renous, cases, aus, hostilitats, fesomies, carrers, nostàlgies. Es treia per la boca, fent grans arcades, les darreres arrels, petites però seductores, que li havien quedat, sigil·loses, a l'interior.