—¡Es rendeixen! —sento que criden a la meva esquerra. Dret sobre el parapet, veig un home alt i molt magre, vestit de parracs, amb una barba de quinze dies i tot cobert de pols. Un captaire, penso. ¿Què hi fa aquest captaire sobre el parapet?
Alguna cosa li brilla a la màniga de la camisa esquinçada; és un alferes. Posa els braços en creu com si ens volgués abraçar.
—¡Alto el foc! ¡Es rendeixen! —sento uns rugits afònics: són els meus homes.
Llàstima que un moment així es triga més a explicar que a viure. ¡Tots germans!
¡Alto el foc! ¡No ens matem més! ¡No siguem tan bèsties! Que és bonic aquest moment… ¿serà ja el Cel? ¿Potser ja som tots morts i aquest fatxa vestit de parracs és un àngel que ens ve a rebre? L’àngel esparracat està fent l’ullet als seus, ben amagats dins la trinxera. Ho veig amb els prismàtics. I els fa dissimuladament senyals amb la dreta com un director d’orquestra. ¿Quina simfonia els vol fer tocar? Alguna cosa en honor nostre, evidentment. ¿La mort d’Aase? El comprenc com si llegís en el seu interior: prepareu les bombes de mà i quan vinguin per abraçar-nos…
És el vell truc que nosaltres mateixos hem gastat altres vegades en idèntiques circumstàncies. Els meus llencen els fusells per pujar amb els braços lliures, arravatats d’entusiasme; recordo de sobte que són reclutes, que ignoren aquests trucs tan suats.
—¡Us enganyen! —però no em senten. Crits i confusió; estan com fascinats per aquella abraçada que se’ls brinda. Déu meu, que sigui tan profund en nosaltres aquest desig de ser germans —i que el fem servir per matar-nos més a mansalva…
—¡Imbècils! —torno a cridar, però la meva veu es perd entre l’immens xivarri. La mà, com si pensés pel seu compte, se me n’ha anat a la butxaca del darrere i em trobo la pistola entre els dits com si m’hi hagués nascut. Apunto amb tota la calma; darrere el pic brillant del punt de mira l’home del parapet braceja. Pitjo molt suaument, amb voluptat; el percutor fa un petit so ridícul. Recordo que no hi ha cap bala.
A quatre passes hi ha un soldat mort; recordo vagament que es deia Esplugues i era d’Arbeca. Li prenc el fusell. O potser es deia Arbeca i era d’Esplugues; tant se val, ara no es tracta d’això. Sento la culatada, magnífica; i l’àngel esparracat cau de cara com un titella.
Els meus ho han comprès, per fi; ¡ara ho han comprès tot! L’assalt és una matança a l’arma blanca. Enfonsen el matxet en el ventre de tots, fins dels que cauen de genollons demanant misericòrdia. Els meus crits es perden:
—¿Què feu, bèsties? ¡Deixeu-los! ¡Prou matar!
Ara, almenys, ja estan tots morts, no en podran matar més. A la boca se’ns han fet crostes, ¡quin suplici, la set! En Picó aconsegueix fer-nos arribar un mul dels seus amb un bot d’aigua. Bevem com uns hidròpics. És calenta i fangosa i ens sembla la millor que hàgim begut mai.
¡Quina calma més estranya, un cop tips d’aigua! No gosem mirar-nos els uns als altres, com si des d’ara hi hagués entre nosaltres un secret vergonyós. ¿Ens podrem mirar mai més a la cara, després d’això?
Joan Sales. Incerta glòria. Barcelona: Club Editor, 2014, p. 149-151. [1a ed., 1956]