Madò Coloma, aquella vella que vivia tota sola, de la qual, sense gaire lògica, deien les persones porugues que un dia l'assassinarien, fou trobada morta al peu del llit, segons sembla, estrangulada. Els nebots, avisats per en Trinxet, arribaren quan encara era calenta i pogueren comprovar que el mòbil no havia estat el robatori. No mancava res a la barraca: ni la cabra, ni la roba, ni la cadena d'or, si bé aquesta estava rompuda i no pogueren trobar la medalla que en penjava. L'espant va ésser gran i els mateixos que havien pronosticat esburbadament aquell crim resultaren tan sorpresos com els altres. Qui podia tenir interès a matar una dona que ja no semblava d'aquest món? La gent, tanmateix, necessitava un criminal i aviat vaig saber que, sotto voce, s'anaven perfilant dos noms. El primer era el de la pintora anglesa. El segon (i Déu sap que no em produí cap sorpresa, perquè sempre esperava coses així) fou el del senyor.
Mai no ens preguntarem a bastament què ha fet més mal en aquest món, si la maldat o la beneitura. En aquell cas, la ignorància era la principal culpable dels desbarats que deien a propòsit de don Toni.
—Passa ses nits sense dormir —afirmaven alguns.
—Invoca el Dimoni.
—No va a missa.
Jo puc assegurar que els dies de precepte mai no deixava d'anar-hi. Quant a les pràctiques de bruixeria, res més irrisori que acusar-ne un home tan afectat de «les lumières», que havia fet seva la frase de Diderot: «La Raó és un llum molt dèbil: ve un nigromant i me l'apaga.» En la impopularitat que l'anava envoltant arribaren a acusar-lo, tergiversant els fets, de prestador, quan era el poble qui li deixava doblers a ell, com ja hem vist, i sempre a bon interès.
També va dir, i no es pogué saber d'on havia sortit, que la medalla robada a madò Coloma era francmaçònica, i amb aquest motiu, sense venir a tomb, s'hi tornà a mesclar el nom del senyor. El misteri d'aquella mort em semblà un avís, quasi un pressentiment. El Mal sorgeix quan menys l'esperam i tots estam exposats a les seves escomeses. Preguem a Déu i fiem únicament en la seva Misericòrdia. Aquesta regla, que com a sacerdot he predicat sempre, dona Maria Antònia la solia practicar millor que jo.
—No sé —deia, quan sentia parlar de política— per què vos preocupau d'aquestes coses. ¿No veis que no succeirà sinó allò que ha de succeir? Si només pensàvem en ses coses de cada dia, sense voler disposar d'es futur, crec que tot aniria millor. Per què fer una guerra per lo de Cuba? Ses guerres són un pecat, a part que un s'exposa a perdre-les.
Havia renunciat com el senyor a reconèixer les diferències entre les coses grans, que totes li pareixien semblants, i donava en canvi molta d'importància a les que solem qualificar de petites.