«Astronauta!» Aquest és el crit que fan molts nens i nenes quan els pregunten què volen ser de grans. Quan creixen la idea sol anar-se’n en orris, perquè convertir-se en home de l’espai exigeix uns sacrificis físics i intel·lectuals fora de mida. Però el somni de viatjar a les estrelles roman en molta gent que mira embadalida el cel cada nit. Per això, darrere la idea del turisme espacial molts hi veuen una oportunitat de negoci.
Ja fa anys que la idea de viatjar a l’espai com a turista ha deixat de ser una quimera. Ha estat així gràcies a projectes com Virgin Galactic, amb el qual Richard Branson vol posar turistes en òrbita, amb una llista d’espera formada per noms tan populars com Justin Bieber o Ashton Kutcher. El projecte de Branson no és nou, i a molts els semblaria una excentricitat, si no fos perquè comencen a aparèixer moltes altres iniciatives similars, amb inversors potents al darrere i amb calendaris establerts.
Qui té previst oferir el primer vol suborbital abans que acabi el 2014 és la companyia holandesa Space Expedition Corporation. Per 71.000 euros, la companyia promet un vol a cent quilòmetres d’altura, superant la línia de Kármán, que separa oficialment l’atmosfera de l’espai exterior.
Quaranta-cinc minuts de vol complet. Space Expedition Corporation ja ha venut uns tres-cents d’aquests viatges arreu del món, mitja dotzena a l’Estat espanyol.
Els contractants són persones de perfils molt diferents: des d’un multimilionari a qui ja no li queda cap excentricitat per fer a la Terra fins a un jove d’origen asiàtic amb ganes de provar les últimes tendències i capacitat per a pagar-les, passant per un veterà empresari del món de la construcció.
El punt en comú entre ells és fàcil d’endevinar: una cartera ben plena. Els viatges espacials són per a gent molt adinerada, però ja no es demanen les fortunes siderals de fa uns quants anys, només a l’abast d’estrelles histriòniques. Per a qui s’ho pugui permetre, avui costen el mateix que un cotxe car.
Per aquest motiu el turisme espacial és un terreny adobat per a l’aparició de nous agents, disposats a demostrar que de maneres d’anar a l’espai n’hi ha de diverses. L’oferta de Noon es basa a poder observar el planeta des de trenta-sis quilòmetres d’altura, als quals s’ascendeix en una càpsula acoblada a un globus impulsat per heli. Ni naus espacials, ni satèl·lits ni coets: un globus que triga dues hores a agafar l’altura desitjada, i des de la qual ja es pot observar la cobertura de la Terra i distingir el blau del cel terrestre i el negre de l’espai. Després de dues hores d’observació, la càpsula descendeix durant prop d’una hora amb l’ajuda d’un paracaigudes. El cost de l’experiència: 110.000 euros.
Darrere de tot plegat hi ha una idea bàsica: la conquesta de l’espai ja no està tan sols en mans de les grans agències públiques com la NASA o de gegants aeronàutics, sinó que també és una parcel·la apta per a empreses privades que vulguin explotar tant l’àmbit turístic com el tecnològic. Hi ha terreny per competir i per fer-hi diners.
Adaptació feta a partir del text de
Vern Bueno. «Turisme espacial: de la ciència-ficció a l’oportunitat de negoci».
El Món. Via Empresa [en línia] (17 juny 2014)