La senyora va anar a obrir i diu que, així que baixava els graons de marbre de l'entrada principal, ja es va esverar i el cor se li va fer petit, perquè a través del vidre glaçat de les bombolletes, va veure un grup de moltes persones i ombres de pals amunt que eren canons d'escopeta.
Va obrir i van entrar cinc milicians i un senyor i una senyora [...] que eren propietaris d'una casa de pisos del carrer de Provença. Es veu que el senyor del guardapols feia anys que havia fet una hipoteca damunt d'aquesta casa i com que aquell senyor i aquella senyora no li pagaven els interessos, se'ls havia quedat la casa i ja era d'ell. I el senyor i la senyora volien que la casa tornés a ser d'ells i tots es van ficar al saló [...], i el senyor va pujar i de seguida un dels milicians, molt ben plantat i molt prim, el va fer seure davant de la taula i li va apuntar el canó d'una parabèl·lum darrera de l'orella i li va dir que firmés un paper dient que tornava la casa a aquells senyors que eren els propietaris. Que, ell, els l'havia robada. I que si no li podien pagar els interessos de la hipoteca era perquè els cobrava el dotze per cent i que si no podia cobrar fes el favor d'esperar-se. I el milicià deia, faci el paper de seguida dient que torna la casa a aquests senyors, que és tot el que tenen.
I el senyor [...] estava quiet com una rata, amb el canó a l'orella que no li deixava moure el cap, sense dir res i el milicià ja es cansava de no sentir-lo enraonar, i al cap d'una estona el senyor va començar a dir a poc a poc i baixet que aquells senyors no tenien raó, que ell havia fet les coses per la llei, i els senyors van dir al milicià, no el deixi parlar perquè si parla el convencerà. És capaç de convèncer Déu Nostre Senyor.
I [...] el milicià li va clavar un cop de canó i li va dir, ¡escrigui! I el senyor es va tornar a fer estàtua. I de tan cansats tots, ningú no deia res; i el senyor, quan els va tenir ben ensopits, es va posar a parlar i els va convèncer, però se'l van endur al comitè. I a les deu de la nit va tornar. Va dir que tots els revolucionaris li havien dit que tenia raó ell, però que, abans de dir-li que tenia raó, l'havien passejat molta estona amb l'auto i que darrera del cotxe hi duien garrafes plenes d'esperit de vi per cremar-lo en despojat. I va dir que havia fet tan bé la comèdia que els del comitè havien clavat un escàndol als senyors que no tenien casa perquè els havien fet perdre el temps i ells no tenien temps per perdre. [...] I l'endemà, altra vegada sarau. La senyora ja m'esperava al peu dels graons sota del llessamí cremat de calor; i em va dir, ahir a les dotze de la nit pensàvem que no en sortiríem.