—A mitja tarda havíem atacat unes posicions enemigues; havíem estat rebutjats amb moltes baixes i obligats a recular desordenadament. Jo vaig ser un dels qui no varen poder tornar: tenia una ferida de bala en una cama. Vaig poder amagar-me entre unes roques, fora de l’abast del foc enemic. La ferida no era greu, i vaig estroncar l’hemorràgia lligant-me la cama amb el portafusell. Havia d’esperar l’arribada de la nit per intentar, a l’empara de l’obscuritat, el retorn a la meva companyia, no molt allunyada. Estava tranquil. Coneixia perfectament el camí de tornada. La ferida era de les que s’anomenen de sort: m’inutilitzaria durant un parell de mesos i obtindria un permís de convalescència, que podria passar a casa, on no havia estat des de feia més d’un any. Em vaig posar a imaginar-me la meva arribada, l’atabalament de les meves germanes quan em veurien ferit, les paraules que els adreçaria per tranquil·litzar-les. Sabia com hauria de somriure per tal d’esborrar l’esglai del rostre de la meva mare, com miraria el meu pare quan tornés dels camps, al capvespre… Veia la taula familiar, la llar ennegrida per un segle de fum, els nius buits de les orenetes als ràfecs, el càntir negre del racó… Enmig d’aquestes cabòries, el temps passava ràpidament. La cama se m’havia inflat i em feia mal. Vaig ajeure’m de cara al cel. Estava emboirat, però no plovia perquè el vent bufava de l’est. Els meus companys em devien creure mort. M’havien vist caure… Quan finalment arribà la nit, negra com gola de llop, vaig començar a arrossegar-me. Estava convençut que podria arribar en menys d’una hora. Avançava molt lentament i em coïen les mans, ferides per pedres i gatoses. A causa de l’obscuritat, no reconeixia els llocs per on m’arrossegava, però em deixava guiar pel meu instint d’orientació. Havia de baixar, ho sabia bé, per la dreta del talús fins arribar al barranc i després desviar-me cap a un pas entre dos pujols. Una estranya sensació havia fet presa de mi mentre m’arrossegava voltat de tenebres. No era por, sinó una aguda certesa d’angoixa i soledat. En aquells moments —ja m’esllavissava pel talús— el dolor de la cama, cada vegada més intens, era com un toc d’alarma que congregava totes les forces de la vida, però al mateix temps era una espantosa consciència de la futilitat dels meus esforços, com si hagués desaparegut la gran tanca que separa la vida i la mort. No és ben bé això, però no sé com dir-ho… En arribar al final del talús, vaig descansar una estona. Començava a torturar-me la set. De sobte, vaig topar amb alguna cosa que, de primer, vaig prendre per una roca, i després vaig adonar-me que es tractava del cadàver d’un soldat, i després un altre, i un altre. Ni per un moment, des que havia caigut ferit, no m’havia passat pel cap la idea que altres haguessin pogut caure també. No vaig poder veure llurs cares, perquè era molt fosc. L’obsessió de fugir d’ells, la por de reconèixer algun company, em donà energies per arribar fins al barranc.
Agustí Bartra. Crist de 200.000 braços. Barcelona: Proa, 1974, p. 116-118