Les operadores de telecomunicacions de la Xina, el mercat de telefonia més gran del món, ja connecten des del trimestre passat més objectes que persones. L’anomenat Internet de les coses és el segment que més impulsarà el creixement de la indústria, passant d’aportar-hi el 0,5 % de la seva facturació total l’any passat al 5 % l’any 2020 i al 20 % cinc anys després, segons Huawei. Si les companyies tenen tanta pressa per evolucionar cap a la cinquena generació (5G) no és per oferir-nos més velocitat de connexió als mòbils, sinó per connectar comptadors d’aigua, gas i electricitat, fanals, cotxes, bústies, contenidors de brossa, bicicletes, rentadores, màquines de vending, maletes i mascotes, entre molts altres objectes estàtics o mòbils, inanimats o vius.
Algunes d’aquestes aplicacions tenen molt de sentit, perquè fan possible que les indústries siguin més eficients, productives i segures. A més, l’abaratiment dels sensors i mòduls de connexió també permet incorporar-los en dispositius domèstics, fins al punt que grans marques com Samsung i LG han promès que tots els aparells dels seus catàlegs a final d’aquesta dècada disposaran de connexió a la xarxa. Però també ha afavorit que en els últims anys hagin sortit al mercat andròmines connectades d’allò més pintoresques.
Com que als éssers vius ens cal alimentar-nos per sobreviure, la cuina i el menjador són potser els espais de la casa més proclius a acollir objectes que no sabíem que necessitàvem. Per exemple, la forquilla intel·ligent HapiFork, que vibra quan detecta que endrapem massa ràpid. No és l’únic cobert hipertecnològic: la coberteria Spün identifica què mengem gràcies al reconeixement d’imatge i ho pesa per enregistrar exactament la nostra ingesta nutricional. Un càlcul semblant al que fan les paelles SmartyPan, tot i que els has de dir quins ingredients hi poses. Això sí, pots fer-ho amb ordres de veu. En canvi, la torradora de pa Griffin et permet triar amb el mòbil si vols la llesca més o menys torrada i t’avisa quan la tens a punt. Amb qui sí que pots parlar és amb el saler de sobretaula Smalt (combinació de smart i salt): el seu fabricant opina que és més fàcil demanar-li que et passi la sal a Alexa, la majordoma digital d’Amazon, que al teu veí de taula.
El proveïment dels aliments que ens posem al plat també es complica. Amazon ofereix botons connectats Dash per a desenes de productes diferents, per demanar-li que ens els reposi tan aviat com vegem que estem a punt de quedar-nos-en sense. La indústria sembla especialment amoïnada per si ens falten ous: Quirky i General Electric tenen una ouera connectada que podem consultar amb el telèfon des del supermercat per saber si n’hem de comprar una dotzena. També ens indica quins són els que vam comprar primer, per evitar que ens caduquin. Samsung és una de les marques de neveres que ha començat a incloure càmeres a la porta de l’aparell que fan automàticament una fotografia de l’interior cada vegada que la tanquem i ens l’envien al telèfon per saber què tenim a casa. Aquests i altres enginys ens podrien fer concloure que no tots els dispositius d’una casa mereixen ser connectats i dotats d’intel·ligència, encara que la tecnologia ho permeti.
Adaptació feta a partir del text
d’Albert Cuesta. «Internet de les coses absurdes». Ara [en línia] (8 febrer 2018)