La mare i l'oncle potser perquè ja veien difícil que jo fos botiguer, potser per la natural ambició de fer-me seguir carrera, van decidir que continuaria els estudis a Barcelona. Quins estudis? Ells no ho sabien pas. Jo volia ésser pilot de vaixell. Aquesta dèria em venia de la primera vegada que vaig veure el mar i vaixells a Tarragona, i em durà força temps. Cap altra carrera no m'abellia. Fins i tot després d'haver-se'm desvetllat la vocació literària, jo continuava volent ésser pilot. Trobava que l'ofici de mariner lligava amb el conreu de la poesia. Jo veia la carrera d'home de mar com una aventura. Mars llunyanes, terres desconegudes, gents estranyes. Vista la meva insistència, l'oncle consultà per escrit un vell amic seu de Barcelona, que era pilot, sobre l'esdevenidor que podria oferir la carrera de mariner. La resposta fou decisiva: moltes penes i treballs per a arribar a vell amb un trist resultat. Fins i tot l'Escola Nàutica de Barcelona havia estat tancada uns quants anys per manca d'alumnes. El vell mariner aconsellava a l'oncle que el seu nebot fos qualsevol cosa abans que pilot. La família va oposar-se, doncs, al meu desig, i jo vaig desistir.
Em preguntaven cada dia si jo estava decidit a estudiar. Jo responia afirmativament. Què? Vaig triar Filosofia i Lletres. Fou acceptat. Em van repetir mil vegades que la mare no podia pagar-me els estudis. Calia que jo em guanyés la vida a Barcelona i potser alguna cosa més. La mare pagaria la resta, matrícules, vestits, etc. Per a guanyar-me la vida, s'acudí a l'oncle que jo aprengués l'ofici de barber. Tant ell com la mare opinaven que a setze anys no em passava el temps. Havia fet el batxillerat prou jove. Podia passar un any al poble aprenent d'afaitar. Vaig ésser portat a la millor barberia del poble com a aprenent. El barber va prometre de posar-me al corrent en un any, almenys suficientment per a guanyar-me les «garrofes» a ciutat. Anava a la barberia els dimecres al matí, els dissabtes i les vigílies de festa fins a les dues de la matinada, i els diumenges i totes les festes fins a les dues de la tarda. En ma vida no he fet res tan a disgust. No m'havia atrevit a fer un acte de rebel·lió, no vaig negar-me a fer de barber; però la meva resistència fou passiva i constant. Anava a la barberia tan tard com podia i, un cop allí, feia com menys coses millor. Sempre portava un llibre a la butxaca o a la mà; em passava les hores llegint. El barber no s'atrevia a renyar-me, puix que no em donava ni un cèntim. Però es queixava al meu oncle. Aquest l'autoritzà per a renyar-me, per a obligar-me a aprendre fos com fos. Però el que té de bonic el cas fou que jo vaig conquistar el barber, que era el tipus de l'intel·lectual de poble, d'aquells que volen saber de tot, i que llegia bastant i que acabà per deixar-me els llibres que ell tenia. Me'l vaig fer tan meu, que sempre parlàvem de llibres i d'autors.