Estimada senyora: segurament la sorprendrà moltíssim rebre aquesta carta després de tants anys que fa que em mantinc en el més estricte —i prudent, tot cal dir-ho— dels anonimats. Tanmateix, les coses no podien anar de diferent manera si volia acomplir la prometença que vaig fer de vetllar per vostè i la seva família, sense exposar, però, la meva pell. ¿Cal que li digui que sóc la persona misteriosa que li ha enviat diners regularment des del 1965? Suposo que en començar a llegir ho ha endevinat; i també suposo que sent la curiositat, ben lògica, certament, de conèixer les raons que m'impulsen a escriure-li ara i confessar-li tota la veritat. Aquestes raons són dues: la primera que la meva pell ja no té, almenys per a mi, que n'havia estat sempre un propietari zelós, cap mena d'importància: quan vostè rebi la present jo seré mort i enterrat, ja que vaig disposar que aquesta carta no se li enviés fins que un servidor no fos a l'altre barri (en acabar de llegir-la, comprendrà que tenia els meus motius per disposar-ho així); la segona raó, conseqüència de la primera, és que d'aquí a pocs dies anirà a veure-la, per última vegada, el senyor Celdoni Mansanet, el notari que tots aquests anys li ha anat lliurant cada tres mesos, amb regularitat de cronòmetre, els diners que han permès a vostè tirar endavant els fills sense angúnies econòmiques. Els metges m'han diagnosticat una malaltia incurable i com que sóc una persona endreçada i escrupolosa, he volgut deixar les meves coses en ordre, i de manera especial aquest assumpte, que ha constituït, des que va començar, la preocupació principal de la meva vida.
Es preguntarà, i motius no n'hi falten, què significa tot això; és natural que el cap li balli. He de reconèixer que si se'm presentés algú a casa, cada dos per tres, a lliurar-me una quantitat, no diré forta, però sí galdoseta, de diners, sense saber qui me'ls envia ni per què, no em sabria estar de fer les meves cabòries ni de sospitar intencions amagades, qui sap si fins i tot tèrboles, de part del remitent desconegut. Per això vaig pensar que la millor solució seria encarregar-ho tot a un notari; així, l'afer tindria una aparença legal que evitaria o, si més no, ablaniria suspicàcies. [...] Ningú millor que vostè pot confirmar la qualitat insuperable de la meva troballa. El senyor Celdoni Mansanet és la quintaessència de la gent de l'ofici; té una fesomia i un posat tan peculiars, un equilibri tan subtil entre inquisidor arnat, sàdic meticulós, canonge lúbric i granota beatífica, que encara que sortís disfressat de mosso d'esquadra, la gent l'aturaria pel carrer per demanar-li escriptures, contractes, auditories i testaments.
Diu molt a favor de vostè que fins i tot aquest inflexible llepafils tingués dificultats a convèncer-la que acceptés els diners sense massa escrúpols. És clar que ell no sabia, ni sap, la veritat, i millor seria que continués a la figuera, perquè un sant baró d'aquesta mena, imbuït de legalitat i armat amb codis, reglaments i pòlisses pot resultar més mortífer que la pesta.