El nou pla estratègic de l'Organització Mundial de la Salut per al 2019 pretén que mil milions de persones més es beneficiïn d'una sanitat millor. Per aconseguir-ho planteja una sanitat més universal millorant el finançament, l'efectivitat, la utilitat i l'equitat dels actuals sistemes sanitaris. Entre les deu prioritats que proposa per al present exercici en destaca una: la lluita contra els moviments antivacunes. És una elecció molt encertada perquè aquests col·lectius amenacen greument els progressos en salut pública aconseguits en els darrers vint anys.
Aquest és un tema cabdal, atès que la vacunació evita entre dos i tres milions de morts a l'any i es podrien evitar un milió i mig de morts més si millorés la taxa mundial de cobertura de les immunitzacions.
Però la trista realitat és que la taxa mundial de cobertura de la vacunació s'ha estancat en el 86 % i encara queden dinou milions i mig de lactants de tot el món que no reben les vacunes bàsiques.
Les raons per les quals no es pot augmentar la taxa mundial de vacunació són molt complexes. Inclouen problemes socioeconòmics i socioculturals.
La denominació dubte vacunal (en anglès, vaccine hesitancy) és un terme emergent en la bibliografia científica sobre vacunació. El concepte sorgeix a partir d'una línia imaginària entre les dues postures oposades: la de la completa acceptació i el convenciment a favor de la vacunació i la de l'absolut rebuig envers les vacunes (antivacunes o anti-vaxxers). Entre aquests dos extrems trobem ciutadans amb graus variables de dubte sobre les vacunacions, més inclinats cap a un costat o l'altre.
Els crítics envers les vacunes no són pocs: a Espanya el 8,9 % dels enquestats es mostren contraris a la vacunació perquè dubten que les vacunes siguin eficaces i segures.
L'any 1998, el metge d'origen canadenc Andrew Wakefield va publicar a la prestigiosa revista científica The Lancet un article en què relacionava la vacuna triple vírica (xarampió, parotiditis i rubèola) amb un augment en el risc de patir autisme. L'estudi va tenir moltíssim ressò en els mitjans de comunicació i això va fer aparèixer i va enfortir molts grups antivacunes a tot el món. Wakefield es va convertir en portaveu d'aquesta idea i va dur a terme una activa campanya de conscienciació. Molts pares van deixar de vacunar els seus fills per por que la vacuna els causés més danys que beneficis. Com a resultat de la manca de vacunació van reaparèixer casos de malalties infeccioses que estaven controlades fins aquell moment en els països desenvolupats: xarampió, galteres, tos ferina, diftèria...
Però el frau d'aquest estudi fou descobert ben aviat. Investigadors independents van intentar replicar la investigació de Wakefield en un estudi que va incloure 95.000 nens (set mil vegades més que l'estudi de Wakefield, que només estudià dotze nens). Els resultats van ser concloents: no hi ha cap relació entre autisme i vacunació. A més, en revisar l'estudi de Wakefield es va descobrir que havia estat manipulat: va enganyar els pares, va fer proves inconvenients als nens, va pagar els amics del seu fill per obtenir mostres de sang i va fabricar els resultats perquè li fossin favorables. El motiu d'aquest engany tan groller era el seu interès econòmic a desprestigiar les vacunes, ja que va rebre diners d'un advocat que representava pares de nens autistes que havien demanat compensacions econòmiques al fabricant d'una vacuna.