Era, doncs, una bona casa, però a dins hi havia ben poca cosa: hi havia simplement el que la gent s’hi havia descuidat. Per a habitar-la calia portar-hi l’indispensable, cosa que jo vaig fer amb els quatre trastets que tenia a l’Escala. La presència d’aquests objectes no l’emplenà pas; més aviat hi agafaren un aire balder i precari. La majoria de les habitacions continuaren en una buidor absoluta: no recordo pas haver obert mai les portes d’aquestes cambres.
En el primer pis hi havia un gran menjador central ple de llum, molt clar, i dues habitacions, una a cada costat. Aquesta suite obria sobre la façana tres magnífics balcons que semblaven fets expressos per fer la vida contemplativa, tan fascinador era el panorama que els seus llindars presentaven. En una de les parets laterals del menjador hi havia una xemeneia amb unes corbes una mica pretensioses, sobre l’enfila de la qual es veia un rellotge d’unes certes ínfules artístiques perpètuament aturat a les 5.25. […] Aquell rellotge era curiós: tenia la part externa normal, el marc de bronze, el quadrant i les broques, però li faltava la maquinària posterior. Algú se la devia haver emportada. Havia quedat un rellotge fictici, inexistent, un rellotge dissecat. Al centre del local hi havia una taula de fusta blanca i quatre cadires de balca, sota d’un fil que penjava del cel ras, que sostenia una bombeta elèctrica posada a dins d’una càpsula de vidre molt artística, d’un color rosat, com una campaneta brodada. Aquella penjarella, suspesa i nua en l’espai d’aire massa voluminós, feia una certa angúnia. […] Però en aquell menjador hi havia una cosa bona: un sofà, un sofà de Cadaqués, de caoba corbada, de color torrat, probablement vingut d’Itàlia, un sofà deliciós, una mica tronat, amb un matalasset cobert amb una cretona verdosa lleugerament esfilagarsada, d’unes dimensions perfectes, d’una comoditat absoluta, d’una receptibilitat per al cos humà tan positiva que arribava a inspirar sentiments de tendresa real. Però el curiós d’aquell moble és que formava part de les coses al·luvionals de la casa —dels objectes que la gent s’hi havia successivament descuidat. Vaig preguntar al representant de l’amo qui era la persona que havia comès l’error d’abandonar-lo, però no pogué pas donar-me’n una qualsevol idea clara.
A les parets del local, no s’hi hauria vist el més petit objecte si l’estadant anterior —un pintor suec— no hi hagués deixat penjades tres o quatre teles sense marc, tot just començades, que pretenien representar unes oliveres en procés d’objectivació, en un estat molt vague, molt poc concret, que no havia passat de la més incerta borrositat. Si no hagués estat que a sobre de la fumositat es veien unes pinzellades de verd fresc sense organitzar, hom hauria dit que més que teles iniciades eren teles esborrades. Quan em mirava aquelles temptatives abandonades em feia l’efecte que el pintor havia volgut acomiadar-se deixant un record a la casa, però que el record havia estat tan tímid i informulat com el que us poden deixar les faccions d’una persona que veiéreu passar anys enrera, una vegada. Josep Pla. Contraban. Barcelona: Edicions Destino i Edicions 62, 1990, p. 26-28