Prop del pont de Nonoalco, en el pas a nivell que dóna entrada a una gran zona fabril, el guardaagulles Xebo Canabal seguia lànguidament el camí d’un núvol blanc que s’anava transformant a poc a poc per a dibuixar una cresteria rosada.
Xebo, empleat de la planta dels Ferrocarrils Nacionals, s’avorria. Al principi, el fet d’haver estat destinat a vigilar una cruïlla poc important li havia semblat una sort. S’asseia al costat de la caseta de fusta que l’aixoplugava quan feia mal temps, i contemplava el vaiverejar de la gent tot filant els rudiments d’una filosofia. En aquells primers temps, l’home creia haver realitzat un ideal llargament acaronat per ell i els seus ancestres: viure amb una gran economia de moviments, tenir hores senceres per a deixar vagar les idees, sense els sobresalts que proporcionen les responsabilitats. Li plaïa abandonar-se a la carícia del sol, amb el barret de palma inclinat sobre els ulls, i esperar amb una gran paciència alguna cosa ignorada.
Però aquesta època inicial de realització d’un somni va durar poc. Des de petit, Xebo passava per temporades d’inquietud, d’una rara frisança que prenia formes diverses i l’obligava a fer coses que, un observador normal, no hauria atribuït mai al seu temperament.
Aleshores, després del període de lassitud, en el qual la simple contemplació havia omplert el levíssim pas del temps, Xebo començà una etapa comunicativa. Cercava conversa amb els conductors dels camions que s’aturaven pel pas del tren, o amb els obrers que tenien costum de fer una curta parada per beure l’aigua d’una aixeta que hi havia prop de la barrera. Els diàlegs eren breus i desmanegats, però entre paraula i paraula, aprofitant els silencis, es miraven d’esquitllentes i això semblava ésser el principal encís del tracte. Xebo parlava el primer:
—Què s’explica?
L’altre no es precipitava mai. Com que ja era sabut el que calia respondre, no portava pressa. Per fi, deia:
—Aquí, només. Passant-la…
Aquesta frase tancava tota la profunditat de pensament que havien rebut com a herència, i es quedaven aclaparats durant una estona. «Aquí» volia dir el món, el seu petit univers tal com el coneixien. «Només» significava la poca importància de les coses terrenals. I «passant-la» feia referència a la vida i a la seva manera de fugir inexorablement.
Això constituïa una forma gairebé ritual de fer coneixença. Després seguien com els era bonament possible. Xebo reprenia la veu:
—Molta feina?
—No falta.
Aquestes quatre paraules els donaven pretext per meditar una mica més i per fi s’acomiadaven, íntimament satisfets de la seva petita aventura social, del contacte humà que havien aconseguit establir. De vegades, el guardaagulles es trobava amb algun individu loquaç, que en substància deia el mateix que els altres, però amb verbositat, servint-se més dels tòpics.
Pere Calders. «La Verge de les vies». A: Antologia de contes catalans, II.
Barcelona: Edicions 62, 1983, p. 339-340