Al Pedro li és igual que passin un, dos o catorze nens per davant. Està ajagut al sol i el seu aspecte amb prou feines conserva traces del poderós rinoceront africà que va ser un dia. Sembla fart de tot i resignat a continuar així el que li quedi de vida. A uns metres, la Yoyo, la Susi i la Bully —tres elefantes ancianes— comparteixen un espai tancat de 1.600 metres quadrats i es balancegen de tant en tant sobre si mateixes, cosa que els experts denominen estereotípies, una mena de tics provocats per la vida en captivitat. La imatge es podria utilitzar per criticar la vida dels animals d’un zoo i la seva, sovint, trista aparença. Si n’expliquem la història, tanmateix, també serviria per col·locar-se al cantó oposat en el complex debat que recorre el món sobre el futur dels zoològics. Uns recintes que reben la visita de 700 milions de persones cada any (12 milions a Espanya), però el sentit dels quals i el benestar dels més de 3,5 milions d’animals a tot el món (segons dades del sistema de comptabilització Zims) que contenen es qüestionen cada vegada amb més freqüència. La realitat és que les elefantes es balancegen així perquè van arribar al zoo després de passar anys en un circ on se les maltractava i se les confinava en espais hiperreduïts. Igual que el rinoceront blanc, que ja té més de quaranta anys. Cap d’aquests animals no es reproduirà. Reben cures durant el dia i, també, durant moltes nits en què els cuidadors es queden amb ells, explica passejant Pep Xarles, que fa més de trenta anys que atén els animals al Zoo de Barcelona. Com a la resta de treballadors, li costa entendre que es pugui qüestionar la seva feina i la tasca del zoològic. Accepten, tanmateix, que aquests llocs, sorgits entre els segles xviii i xix, profundament lligats al colonialisme i al descobriment de nous mons, han de continuar evolucionant. La qüestió és cap a on. Grans experts, com el primatòleg i especialista en conducta animal Frans de Waal, distingeixen diferents tipus de zoològics, però no tenen cap dubte sobre la utilitat dels considerats «bons». «Els que no compleixen els estàndards perquè són petits, tenen massa interacció amb el públic o fan poc esforç pedagògic s’han de tancar. Però els bons zoos tenen un lloc a totes les ciutats. Apropen la naturalesa als nens i els eduquen sobre els animals exòtics molt millor que qualsevol vídeo.» Però des de la perspectiva animalista continua sent insuficient.
Més enllà de les irrefutables qüestions ètiques que planteja la vida en captivitat d’animals salvatges, els matisos obliguen a demanar-se si cada exemplar criat o cuidat en un zoo pateix o té una vida pitjor que la que tindria en el seu entorn natural. No hi ha dubte que hi ha espècies que s’adapten millor als zoos, com els primats babuïns, indiquen els experts. «No hi ha cap evidència que siguin menys feliços», afirma De Waal. Però, i animals com els tigres, les orques o els elefants? «Aquí la longevitat», afirma aquest científic, «podria constituir una unitat de mesura». La majoria de primats viu més temps si estan en captivitat que en llibertat, però en el cas de les orques i els elefants no és tan clar i hi ha estudis que es contradiuen. Al final, segons es desprèn d’aquests estudis, l’aportació científica i pedagògica del projecte és, de moment, l’única manera de mesurar-ne la conveniència.
Adaptació feta a partir del text de Daniel Verdú.
«Tanquem tots els zoològics?». El País [en línia] (28 setembre 2016)