A fora plovia.
Era un cinema rònec, escrostonat d’una pintura que, en un temps definitivament perdut, va ser crema. Per tota la façana, cartellots descolorits, amb cares d’artistes que devien haver mort feia dècades, maquillades i amb estels de purpurina. Quan vaig entrar encara projectaven les diapositives. No havia trobat cua, i va ser la mateixa taquillera qui es va encarregar de tallar-me les entrades, estalvi de personal que (per si no fos prou evident) demostrava que el negoci anava de mal borràs. Tot i que la platea era gairebé buida, em va acompanyar un acomodador (impermeable al ridícul de ser ben prescindible) que coixejava sobre les clofolles de cacauet, les bosses de plàstic, els kleenex, els papers de diari i els preservatius que emmoquetaven el terra de la sala. Hauria hagut d’anar-me’n ja aleshores, però no ho vaig fer. L’acomodador va escopir a terra. Jo vaig triar un seient a tocar del passadís central, ni molt a prop ni molt lluny de la pantalla. Les diapositives es van acabar i, només un instant, es van encendre els llums. A les parets laterals, dels antics folros només en quedaven parracs carmesins. Va tornar la foscor i, de manera inaudita, el so del motor del projector va envair la sala. Ningú no va protestar.
Entrebancant-se, una parella heterosexual (que feia cridòria per un regiment) va triar asseure’s just a la fila de darrere meu, fent grinyolar les cadires. Mentre el lleó rugia, van començar a xerrar. Amb els títols de crèdit, van callar una estona. Després, el noi li va dir alguna cosa a la noia, a cau d’orella, i ella es va posar a riure, i ell, provocador encomanat, també. Vaig girar la cara de perfil (en casos com aquest, una demostració immediata que et molesten pot fer-los alterar el comportament) i vaig contreure els llavis en un rictus que volia evidenciar l’enuig que em produïen. Tret del nyigo-nyigo de les cadires, per una estona hi va haver silenci (no sabia si la meva demostració mímica de silenci havia tingut èxit o bé si la casualitat s’ho havia fet tot), però ben aviat vaig sentir que desembolicaven cel·lofana. De segur que era la cel·lofana d’un caramel, i el soroll (en la gairebé total buidor de la sala) prenia una importància absoluta: semblava que la banda sonora del film hagués emmudit i fos precisament pels altaveus que sortia l’scratx-scratx de la cel·lofana infinita. No havien acabat encara de desembolicar el primer caramel que la veu de la noia va dir: «¿En vols?», i el «sí» del noi ja es va confondre amb l’inici de la nova simfonia: un darrere l’altre, en van desembolicar set, de caramels o bombonets, el que fos. Després van callar.
A la pel·lícula, tot havien estat paisatges eixuts: panoràmica amunt i panoràmica avall. Justament ara començava l’acció: el foraster arribava al bar i tothom se’l mirava malament. Demanava whisky i el cambrer l’hi servia de mala gana. Un barbut lleganyós s’escurava una dent.
De cop, la noia de darrere meu va esternudar. I allò que semblava un fet espontani es va convertir en un recital sens fi (amanit amb quatre sorolls de manipulació de la tanca del portamonedes) que es va acabar quan la noia es va mocar i va produir una sessió de vent nasal prou notable, de la qual em va distreure una olor de blat de moro torrat.
Quim Monzó. «Un cinema». A: Vuitanta-sis contes. Barcelona: Quaderns Crema, 1978, p. 173-175