Els vells carrers estrets se succeeixen plens de vida i color: Université, Beaux-Arts, Jacob, Bonaparte, Seine, Saint-Simon, Saint-Germain-des-Près… Les petites botigues m’encisen, aparadors plens a vessar i caves de rugosos carreus de pedra, a les quals es baixa per escales de cargol dissimulades. Hi ha com un misteri, una rereguarda arraulida, en aquests vestigis del París d’altres temps. I en els articles que ofereixen: antigues maquetes de vaixells que van navegar els oceans, sedes repussades de vestimentes rituals, màscares africanes d’un estàtic regne de l’horror, rellotges de la Viena rococó… Als països d’atmosfera grisa, els colors són càlids, densos. Camino i plovisqueja.
Em prenc un beaujolais jove, fresc i pastós, a L’Hotel, on moria estèril i abatut Oscar Wilde, on de vegades passeja la seva ceguesa i el seu papissoteig Jorge Luis Borges. És un hotel esquifit, amb un salonet de columnes neoclàssiques. M’acompanya el meu amic M. de X., encrespada cabellera blanca, malgrat la seva joventut, l’aire absent. M’explica:
«Sí, em vaig casar l’any passat amb la baronessa de P. És una noia de silueta esquiva i esguard intens, de caràcter imprevisible. Ens vam conèixer en un gran bosc dels Càrpats. I acabats de casar, ens vam instal·lar en una casa que pertany a la seva família, davant dels jardins de Luxemburg.
»És un edifici de principis del xviii, ple de cambres insospitades, de petits patis atapeïts de verdet, de parets escrostonades. Durant el període napoleònic, havia estat habilitat com a oficina central de reclutament. Vam començar a reformar-lo, per adaptar-lo a les nostres necessitats.
»Aviat la meva esposa es va acostumar a absentar-se hores i hores, sense donar-me cap explicació. Vaig saber, tanmateix, que sopava a Maxim’s o passejava pel faubourg Saint-Honoré en companyia d’homes amb els quals semblava tenir una intimitat enutjosa. Indecís davant de l’actitud que havia de prendre, em vaig submergir en les obres de la casa, tot el dia barrejat amb els paletes. Fins que una tarda, inesperadament, es va esfondrar un envà en una cambra subterrània. Va aparèixer una altra estança, sense finestres, amb una capa de pols fina estratificada, com si es trobés més enllà dels temps. A les parets se succeïen els prestatges, farcits de feixos de documents.
»I en un racó, estranyament assegut a terra, hi havia un esquelet. Pels parracs que el cobrien encara, blau cel i galonejats de blanc, vaig deduir que podia haver estat un alt oficial d’hússars de l’exèrcit imperial. Potser, en caure Napoleó, havia temut represàlies i s’havia fet sepultar en vida? O tal vegada va ser condemnat pels reialistes a l’espant d’aquella mort tapiada… Mai no ho he sabut.
»Els documents es referien a lleves i llicències d’aquells anys turbulents i gloriosos. Un matí els vaig cremar, absurdament, amb un munt de fulles de tardor que vaig recollir pel breu jardí de la casa.
Baltasar Porcel. «Els misteris de París». A: Molts paradisos perduts.
Barcelona: Proa, 1993, p. 247-248