Tornà el plugim en forma de roina fastigosa. Quedava molt per visitar, a l’aire lliure i a cobert. No ens posàvem d’acord a l’hora de preparar un programa factible i, a contracor, el meu home accedí a acompanyar-me a visitar el pont de Maria Pia, obra d’enginyeria que, fa més d’un segle, construí Gustave Eiffel utilitzant el sistema «mecano» de la majestuosa torre que s’alçaria uns quants anys després al cor de París.
Cridàrem un taxi. El taxista intentà dissuadir-nos quan vaig demanar-li que ens dugués al pont de Donya Maria. Posteriorment entendríem els seus motius, però no els va exposar clarament (el client sempre té raó) i insistírem tant, que l’home, sense badar boca, ens desembarcà sota les 640 tones d’acer que esmerçaren en la construcció del pont, a 60 metres del riu i els seus 350 metres de llargària. Li donaren el nom de Donya Maria Pia, muller de Don Luis I, el qual també tindria el seu pont de ferro més gran, més ample, més alt i de dos pisos, però no el construiria Eiffel, sinó el seu deixeble Teofilo Seyring.
El taxista ja ens havia avisat, i qui avisa no és traïdor. Aquella excursió no tenia sentit. Per entrar al pont calia pujar alguns trams d’escales metàl·liques que duen a les vies construïdes en el seu dia per al tràfec ferroviari al nord de Portugal. Sense sortir del vehicle, les mans al volant i l’expressió enutjada, el taxista ens va mirar com si ens donés una oportunitat de rectificar. En lloc de demanar-li que ens tornés a la vila, li pagàrem la cursa i ens acomiadàrem amb un cop de porta que no agradà gens al taxista i que no es mereixia.
A més de ploure bufava un vent que no ens deixava estendre el paraigua. Vaig cobrir-me el cap amb la bufanda que duia cargolada al coll. Amb prou feines mantenia l’equilibri, sacsejada per la ventada. Calgué renunciar al paraigua. No estava gens contenta de mi mateixa i agafant-me fort al braç del meu home li vaig dir que ho sentia molt, que m’avergonyia d’haver insistit en un pla tan descabellat, que em feia càrrec del seu mal humor, procuraria evitar-li sortides tan inútils i arriscades, etc., etc. El meu home, que sordeja una mica, no podia sentir-me en aquell marc agredit pel vent i la pluja. El panorama era desolador: ferro, boira, pluja i aquell vent giravoltant que ens sacsejava com ninots de palla.
Buscàrem aixopluc en una parada d’autobús, el 88 exactament. No tenia sostre, només la barra de ferro amb l’indicador de la línia, una làmina de metall que grinyolava com un penell fuetejat per la rufaga.
No passava un taxi ni per miracle entre els molts automòbils que ens esquitxaven en la seva cursa, sense aturar-se, ni per pietat, davant els dos ancians desemparats i espantats. Volia fer autostop, però el meu home no hauria acceptat la idea. Calia esperar i fer el cor fort. Teresa Pàmies. Nadal a Porto. Barcelona: Empúries, 1996, p. 84-86