Cal que li digui de camí que vostè i jo no ens hem vist mai de la vida, que no formo part ni dels seus parents, ni dels seus amics, ni tan sols dels seus conciutadans, i l’únic que sé de Berga, la vila on vostè resideix, és el que en diu la Gran enciclopèdia catalana a l’article corresponent. Suposo que aquestes paraules esbandiran un seguit de cabòries, lògiques, que l’hauran amoïnat aquests anys; però, de retruc, en desvetllaran d’altres sense, en definitiva, aclarir-ne cap. Només li demano una miqueta de paciència; en acabar de llegir aquests fulls, potser abans, atès que intueixo que és una dona intel·ligent, ho veurà tot més clar que l’aigua.
Jo em dic Estanislau Dellasegre, però la gent em coneix més per Joe Galàxia, el meu nom profes-sional. Sempre he estat artista de circ; formava parella amb la meva dona, la Marieta Castells, i fèiem un número que se’n deia «Joe Galàxia i la Dona Obús». Ara que em trobo a les portes de la mort, que és com la gent fina en diu, i vostè em perdonarà l’expressió, d’estar a punt de cascar-la, això em fa somriure, però la veritat és que ens sortia un número rodó, molt arriscat i espectacular. Teníem un èxit darrere l’altre i ofertes a cabassos; ens permetíem el luxe d’escollir els circs on ens abellia actuar i cobràvem el que volíem. Mal m’està el dir-ho, però tot havia estat ideat i fet per mi, que sempre he tingut la mà trencada per a les coses mecàniques. No la cansaré amb detalls tècnics; només li diré que, en essència, la cosa constava d’una mena de canó que funcionava amb aire comprimit. La Marieta feia d’obús; en disparar-se el canó, ella sortia com una bala, passava a través d’una roda de foc penjada sobre la pista i anava a caure a uns deu metres de distància, a sobre d’una palanca, a l’altra punta de la qual estava un servidor. L’impuls de la Marieta em feia sortir projectat a mi, que passava en sentit invers la roda flamejant i feia cap a una cadireta fixada damunt el canó. Allò era un deliri. Quines ovacions, senyora! La gent no es cansava d’aplaudir i havíem de sortir a saludar un sac de vegades. Comprendrà que ens jugàvem el físic a cada funció i que el nostre treball exigia valor, sang freda i una precisió infal·lible. Sobretot, calia vigilar que la pressió fos la justa i canviar regularment els cuirs que evitaven les fugides d’aire; la Marieta era el que se’n diu un tros de dona i l’eina se’n ressentia. Suposo que vostè ha començat a lligar caps, però és més lluny de la veritat del que es pensa. No es precipiti. Ara arribem a la part més esfereïdora.
Jesús Moncada. «L’estremidora confessió de Joe Galàxia (Història de fulletó)».
A: Vuit narradors actuals. Barcelona: Edicions 62, 1996, p. 69-70