Primavera i tardor, quan ha plogut prou i el sol ha escalfat, neixen a corrua, als prats, dues clas-ses de bolets bons per menjar. Els uns són de color terra, d’aparença fràgil, amb la tija llarga i dreta i un barretet de paraigua que té per sota un llibre espès de fulls. Els altres són blancs i molt aclofats a primer cop d’ull; tenen la tija curta i gruixuda i el llibre és de color torrat. Carreretes i moixarrons són molt valorats per menjar-los tendres i, també, tots dos es deixen assecar en porgadors i són una preciosa reserva per a l’hivern quan no n’hi ha. Secs, perden en gran part l’olor i el pes. Un sol grapa-det dóna un gust excel·lent a l’arròs o a qualsevol guisat de conill, de pollastre o de carn. Pels prats de vora el poble se’n feien, sobretot carreretes, però no en gran quantitat; quan anàvem a aviar o a girar l’aigua al tros, cadascú aprofitava per fer les dels seus prats. Però per tenir-ne tot l’any calia fer una sortida d’un dia.
Aquell maig de 1931 vam reunir-nos una bona colla de dones de Pallarès per collir carreretes i moixarrons a la muntanya. Pel camí encara vam aplegar la cunyada del Jaume, l’Agnès, i dues o tres xicotes més de Sarri que van venir amb nosaltres. El Jaume les havia avisades que hi aniríem aquell dimecres. Érem ben bé deu o onze.
Jo m’havia trobat abans amb la Delina i havíem arreplegat dues cistelles cada una. ¿Les omplirí-em? Dins de la més xica portàvem la berena. Pa amb pernil. D’aigua, massa que en trobaríem. Vam sortir a punta de dia i al principi estàvem esvalotades com criatures, ens semblava que ens havia de faltar temps per xerrar, però, quan va començar la pujada, aviat es van parar les llengües per no quedar sense alè.
M’agradava aquella sortida perquè em sentia enmig dels prats resseguint l’herba fosca de les car-reres, sense cap més pensament que es posés al meu cap que la il·lusió boja d’encertar les clapes ben plenes i d’omplir aviat el cistell. La caminada era forta però, després de pujar tant, només quedaria la baixada, que es feia en un no res. Des de dalt es veien tots els poblets a prop, amb els teulats negres i alguna fumera que s’escapava per dir que hi havia vida. Amb les galtes bullint i la fresca al coll, ens aturàvem a esmorzar abans de començar a buscar de valent els bolets preciosos. ¿Qui gosava presen-tar el guisat de la Festa Major sense acompanyar-lo amb un bon suquet de carreretes? Els moixarrons encara eren més valorats pels paladars fins i, així tendres, els fèiem en truitada.
L’Elvira hauria volgut acompanyar-me, però jo més m’estimava que ajudés a casa. Era una done-ta; només els maleïts gelos li trencaven la dolcesa. Parlant-ne amb la Delina me’n va dir una que em va deixar esglaiada.
Maria Barbal. Pedra de tartera. Barcelona: Columna, 2008, p. 85-87