Entre els papers del meu difunt amic Santaniol he trobat aquestes notes, que judico interessants. De la part de la seva família fou donada a Santaniol una educació destinada a entrar en el servei exterior. L'objectiu fou obtingut, però el temperament del meu amic en sofrí moltíssim. Ni la burocràcia no li féu mai il·lusió, ni el despatx. A la Universitat, els seus amics judicàrem que era un lletraferit. La paraula lletraferit és una de les que fan més angúnia de la llengua catalana. Considerar que un degustador de les lletres és en certa manera un ferit implica un fons de barbàrie primigènia i popular, delirant. Això no vol pas dir que el poble hagi inventat la paraula. La paraula fou inventada per la força ciclopia dels qui han entrebancat l'existència, en aquest país, d'una cultura pròpiament civil, absolutament profana. En el dramatisme despectiu d'aquesta paraula el poble, les famílies, hi han col·laborat. I així han anat les coses, i així van.
Santaniol escriví molts papers. Tot el que se li anà posant davant dels ulls en el curs de la seva curta vida tractà de dibuixar-ho o almenys de fer-ne petits croquis animats. En aquesta feina, hi posà una curiositat i més ardor que en la seva carrera de funcionari. Morí prematurament, essent cònsol en una població de l'Europa Central. Les notes a què he fet referència van a continuació:
«Calais és una població per la qual ha passat una quantitat desorbitada de viatgers sense aturar-s'hi més que el moment precís de realitzar les formalitats de la Duana. És una població que no és com Dunkerque, ni tan solament com Boulogne, davant de les quals el viatger sent l'atracció de fer-hi una estada més llarga que la que permet la sortida del primer vaixell —i això malgrat la foscor de les pedres i la morositat d'aquestes dues ciutats del nord de França. A Calais, en canvi, no s'hi atura mai ningú. Potser és degut al fet que l'estació marítima és una mica allunyada de la vila; potser al fet que l'aspecte que té passant amb el tren és fred i vulgar. Sigui com sigui, malgrat els centenars de mils de persones que passen cada any per Calais, és molt rar que se n'hi aturi alguna: tothom passa de llarg.
»El fet que jo conegui aquesta població té una explicació molt clara. Vaig ésser enviat a Londres de molt jove. Massa jove, potser, per a habituar-me a la vida anglesa. Crec que és un error per a nosaltres, llatins, anar a Anglaterra sense posseir una determinada experiència de la vida. Més ben dit encara: a Londres, s'hi ha d'anar, o de criatura, d'adolescent, a estudiar-hi i a apassionar-se en els deports o, passada la primera joventut, quan una visió de la vida comença a dibuixar-se. Hi vaig anar als vint-i-un anys, que és una edat crítica incoherent i d'una dolorosa vaguetat. D'aquesta manera, el primer contacte fou escassament productiu i més aviat em semblà tot inassequible i reaci. Vaig trobar les pensions llòbregues, els aliments insípids, els carrers —llevat dels carrers de l'East End— glacials.»