Per bé que la societat no es basi en un contracte i per bé que no s’hi guanyi res inventant-ne un per tal de deduir-ne obligacions socials, tots els qui reben la protecció de la societat li deuen quelcom en retorn del benefici rebut, i el fet de viure en societat fa indispensable que cadascú es vegi en l’obligació d’observar una certa línia de conducta envers la resta. Aquesta conducta consisteix, primer de tot, a no perjudicar els interessos dels altres o, més ben dit, certs interessos que, ja sigui per disposició legal o per consentiment tàcit, han de ser considerats com a drets; i, segonament, a suportar cadascú la càrrega que li pertoqui (fixada segons un principi d’equitat) dels treballs i sacrificis exigits per la defensa de la societat o dels seus membres d’ofenses i de vexacions. La societat està justificada per a imposar aquestes condicions, a qualsevol preu, a aquells que voldrien incomplir-les. I la societat pot fer quelcom més. Els actes d’un individu poden resultar nocius als altres o no tenir prou en compte el seu benestar, sense necessitat d’arribar a violar cap dels seus drets constituïts. En aquest cas, l’ofensor pot ser castigat per l’opinió amb tota justícia, però no per la llei. Tan bon punt un aspecte del comportament d’una persona afecta d’una manera perjudicial els interessos d’altri, la societat hi té jurisdicció i esdevé objecte de discussió la qüestió de si la intervenció de la societat és favorable o desfavorable al bé comú. Però no és adequat plantejar-se aquesta qüestió quan la conducta d’una persona no afecta l’interès de cap altra persona, o quan no té necessitat d’afectar l’interès dels altres si no ho volen (amb el supòsit que les persones interessades són totes adultes i tenen un grau normal d’enteniment). En tots aquests casos, l’individu hauria de gaudir d’una perfecta llibertat, tant jurídica com social, per a fer l’acció i atenir-se a les conseqüències.
John Stuart Mill. Sobre la llibertat, iv