No té cap mena de justificació que una persona o una colla de persones diguin a una altra criatura humana adulta que no pot fer amb la seva vida, en benefici propi, allò que li plagui de fer-ne. Ella mateixa és la persona més interessada en el seu propi benestar; l'interès que hi pot tenir qualsevol altre, llevat d'alguns casos de fort lligam personal, és insignificant comparat amb el que hi té ella mateixa. L'interès que la societat té específicament per aquesta persona de forma individual (llevat pel que fa a la seva conducta vers els altres) és fragmentari i totalment indirecte, mentre que, respecte als seus propis sentiments i circumstàncies, l'home o la dona més vulgars tenen mitjans de coneixement incommensurablement superiors als que pot posseir qualsevol altre. La interferència de la societat amb la intenció de prevaler sobre el judici i els propòsits d'una persona en allò que la concerneix només a ella, es basarà només en presumpcions generals, que poden ser totalment falses, i encara que siguin certes, és fàcil que siguin aplicades malament als casos individuals per persones que s'ho miren des de fora i no coneixen les circumstàncies específiques d'aquests casos. Així, doncs, en aquesta esfera dels afers humans, la individualitat té el seu camp d'acció propi. Pel que fa a la conducta dels uns vers els altres, cal que els éssers humans observin en la majoria dels casos regles generals per tal que tots sàpiguen a què atenir-se, però pel que fa als interessos de cadascú, la seva espontaneïtat individual té dret a exercir-se lliurement.
John Stuart MILL. Sobre la llibertat, IV