La Utilitat es veu sovint estigmatitzada com una doctrina immoral quan s'interpreta en el sentit de Conveniència [...]. Així, dir una mentida sovint pot resultar convenient a l'efecte de sortir d'un mal pas, o per a aconseguir un objecte que ens resulta immediatament útil a nosaltres o a d'altres. Però [...] en la mesura que qualsevol desviació de la veritat, ni que sigui involuntària, té per efecte minar la confiança en les declaracions dels homes (confiança que no solament és el principal suport de l'actual benestar social, sinó que si es dona en grau insuficient provoca més que cap altra cosa imaginable l'estancament de la civilització, de la virtut i de tot allò de què més depèn la felicitat humana), aleshores sentim que la violació d'una regla amb un grau de conveniència tan transcendent a canvi d'un avantatge momentani no resulta convenient; i que aquell que en benefici propi o d'algú altre fa tot el que pot per privar d'altres d'un bé i per infligir-los un mal aprofitant-se de la confiança més o menys gran que dipositen recíprocament en la paraula donada, actua com un dels pitjors enemics de la humanitat.
Tanmateix, fins i tot aquesta regla, sagrada com és, admet possibles excepcions, i això ho reconeixen tots els moralistes; la més important és quan amagar un fet (com ara amagar informació a un malfactor, o una mala notícia a una persona greument malalta) podria evitar a una persona diferent de nosaltres mateixos un gran mal que no mereix [...]. Però a fi que l'excepció no es pugui estendre més enllà del necessari [...], se n'han de definir els límits; i si el principi d'utilitat és bo per a alguna cosa, ha de ser bo per a sospesar aquestes utilitats en conflicte, i per a assenyalar l'àmbit en què predomina l'una o l'altra.
John Stuart MILL. Utilitarisme, II