Tornem-ho a repetir: quan cadascuna de les classes, la dels comerciants, la dels auxiliars i la dels guardians, es dedica a la seva pròpia comesa dins de la ciutat i fa allò que li és propi, això és la justícia i el que fa a una ciutat justa.
—Em sembla que és així, i no de cap altra manera.
—[...] Ara acabem la investigació que hem començat en la creença que si provàvem de veure la justícia en qualsevol cosa més gran que la tingui en si, aleshores veuríem més fàcilment què és en un individu concret. I aquesta cosa més gran ens semblà que era la ciutat, i vet aquí que l'hem edificada amb la màxima excel·lència possible, perquè sabem bé que la justícia es troba en una ciutat bona. Així doncs, el que allà hem vist, traslladem-ho a l'individu. [...]
—Ara bé —vaig fer—, quan d'una cosa en prediquem que és el mateix que una altra, tant se val que sigui més gran o més petita, ¿entenem que li és semblant o que li és dissemblant, en allò en què tal cosa es predica?
—Semblant —va dir ell.
—Doncs aleshores l'home just no diferirà en res de la ciutat justa en allò que és la forma essencial de la justícia, sinó que serà semblant a ella.
—Ho serà —va dir ell.
—I tanmateix la ciutat ens semblà justa perquè dins d'aquesta hi havia tres llinatges que feien cadascun la seva comesa; i ens semblà temperada, coratjosa i prudent per altres determinades condicions i qualitats d'aquests mateixos llinatges.
—És veritat —va dir.
—Doncs, bon amic, considerarem que l'individu que tingui aquests mateixos elements a la seva ànima es mereixerà amb raó els mateixos qualificatius que la ciutat quan aquests elements tinguin en l'individu les mateixes condicions que tenen els elements corresponents en la ciutat.
PLATÓ. La República, llibre IV