Què diries si un dia o una nit un dimoni s'introduís furtivament en la teva solitud més solitària i et digués: «Aquesta vida, tal com la vius ara i tal com l'has viscuda, hauràs de viure-la encara una altra vegada i encara incomptables vegades més. I en ella no hi haurà res de nou, sinó que cada sofrença, cada plaer, cada pensament, cada sospir, tot allò que és indiciblement petit i gran de la teva vida ha de tornar a esdevenir-se per a tu, tot en el mateix ordre i en la mateixa successió —fins i tot, també aquesta aranya i aquest raig de lluna que apareix entre els arbres, també aquest instant i jo mateix. A l'etern rellotge d'arena de l'existència se li donarà la volta una vegada i una altra —com també a tu amb ell, que ets una volva de pols de la pols!»? No et llançaries a terra cruixint de dents i maleiries el dimoni que et parlés d'aquesta manera? O potser has experimentat alguna vegada un moment immens en el qual li respondries: «Ets un déu i mai no havia sentit una cosa tan divina»? Si aquest pensament et dominés, et transformaria i potser t'esclafaria. La pregunta referent a totes les coses i a cada cosa «Vols això encara una altra vegada i encara incomptables vegades?» pesaria sobre les teves accions com la càrrega més pesada! O no hauries de sentir-te bé amb tu mateix i amb la vida, per tal de no desitjar res més que aquesta darrera i eterna confirmació, que aquest darrer i etern segellament?
Friedrich NIETZSCHE. La gaia ciència, 341