Un cop despatxat aquest important punt relatiu a la naturalesa de la inferència de la causa a l'efecte, l'autor torna sobre els seus passos i examina de nou la idea d'aquesta relació. En considerar el moviment transmès per una bola a una altra, no podíem trobar res més que contigüitat, anterioritat en la causa i conjunció constant. Però, al costat d'aquestes circumstàncies, normalment se suposa que hi ha una connexió necessària entre la causa i l'efecte, i que la causa posseeix una cosa, que anomenem poder, o força, o energia. La pregunta és: quina és la idea que acompanya aquests termes? Si totes les nostres idees o pensaments es deriven de les nostres impressions, aquest poder o bé ha de manifestar-se als nostres sentits, o bé al nostre sentiment intern. [...] les nostres ments no ens proveeixen cap noció d'energia, com tampoc no ho feia la matèria. Quan considerem la voluntat o volició a priori, abstraient-la de l'experiència, no som capaços d'inferir-ne cap efecte. I quan ens ajudem de l'experiència, aquesta només ens mostra objectes contigus, successius i constantment conjuntats. Comptat i debatut, doncs, o bé no tenim cap idea en absolut de força i energia, i aquests mots estan mancats de tota significació, o bé no poden significar res més que aquella determinació del pensament, adquirida per l'hàbit, a passar de la causa a l'efecte habitual.
David HUME. Resum del Tractat de la naturalesa humana