[...] si hi ha d'haver [...] un imperatiu categòric, cal que sigui un principi tal que a partir de la idea d'allò que és necessàriament un fi per a tothom —ja que és un fi en si mateix— constitueixi un principi objectiu de la voluntat, un principi que consegüentment pugui servir de llei pràctica universal.
El fonament d'aquest principi és aquest: la naturalesa racional existeix com a fi en si mateix. [...] l'imperatiu pràctic serà el següent: Actua de tal manera que tractis la humanitat, tant en la teva persona com en la persona de qualsevol altre, sempre al mateix temps com a fi, mai simplement com a mitjà. Vegem si això pot portar-se a efecte.
Considerem els mateixos exemples que havíem tractat anteriorment:
En primer lloc, segons el concepte del deure necessari envers un mateix, aquell qui estigui considerant el suïcidi es preguntarà si la seva acció pot concordar amb la idea de la humanitat com a fi en si. Si ell, per tal d'escapar-se d'una situació penosa, es destrueix a si mateix, se serveix d'una persona simplement com un mitjà per a conservar una situació suportable fins a la fi de la vida. Però l'home no és una cosa, no és consegüentment quelcom que pugui ser tractat simplement com un mitjà, sinó que en totes les seves accions ha de ser considerat sempre com un fi en si mateix. Per consegüent, jo no puc disposar pas de l'home en la meva persona, jo no puc mutilar-lo, danyar-lo o matar-lo.
Immanuel KANT. Fonamentació de la metafísica dels costums, II