Ara bé, tot i que, efectivament, no puc concebre un Déu sense existència, com no puc pensar una muntanya sense vall, tanmateix, igual que del fet que jo pugui pensar una muntanya amb una vall no se'n segueix pas que hi hagi cap muntanya al món, del fet que pugui concebre Déu amb existència, no sembla que se'n segueixi per això sol que Déu existeix: perquè el meu pensament no imposa cap necessitat a les coses; i així com només depèn de mi imaginar-me un cavall alat, encara que no n'hi hagi cap que tingui ales, d'igual manera podria atribuir l'existència a Déu, encara que no hi hagi cap Déu que existeixi.
De tota manera, aquí hi ha un sofisma amagat sota l'aparença d'aquesta objecció: perquè del fet que jo no puc concebre una muntanya sense vall, no se'n segueix que hi hagi cap muntanya al món, ni cap vall, sinó solament que la muntanya i la vall, tant si existeixen com si no, no es poden separar l'una de l'altra de cap manera, mentre que del fet que no puc concebre Déu sense existència se'n segueix que l'existència és inseparable de Déu, i per tant que existeix veritablement: i no és que el meu pensament pugui fer que això sigui d'aquesta manera o que imposi necessitat a les coses; sinó, al contrari, que la necessitat de la cosa mateixa, a saber, de l'existència de Déu, em determina a pensar això. Perquè no soc lliure de concebre un Déu sense existència (és a dir, un ésser sobiranament perfecte sense una perfecció sobirana); però en canvi soc lliure d'imaginar-me un cavall amb ales o sense ales.
René DESCARTES. Meditacions metafísiques, v