La mirada de l'esclau és poc favorable a les virtuts dels poderosos: s'hi mostra escèptic i desconfiat, i sent una malfiança subtil contra tot allò que s'honora com a «bo» en aquelles virtuts [...]. I com a contrapunt es destaquen i es fan sortir a la superfície les qualitats que alleugen la condició dels afligits: aquí s'han d'honorar la compassió, la mà sempre amatent a prestar ajuda, la tendresa del cor, la paciència, la diligència, la humilitat, l'afabilitat [...]. Vet aquí els fogons on es cou aquella famosa oposició «bo» i «malvat» —a la maldat se li associa el poder i la perillositat, la certesa de quelcom temible, subtil i fort que no tolera ser menyspreat. En la moral de l'esclau, el «malvat», doncs, fa por; en la moral dels senyors és precisament el «bo» qui desperta la por i vol despertar-la, mentre que l'home «dolent» és percebut com el menyspreable.
L'oposició arriba a l'extrem quan, segons les conseqüències de la moral de l'esclau, al capdavall també el «bo» de la seva moral és vist amb un punt de menyspreu —que pot ser lleuger i benvolent—, perquè, en la mentalitat de l'esclau, el bo ha de ser en tot cas la persona inofensiva: és bondadós, fàcil d'entabanar, potser una mica ximple, un bonhomme [un bon home]. A tot arreu on la moral de l'esclau ha arribat a dominar, la llengua mostra una tendència a acostar les paraules «bo» i «ximple».
Friedrich Wilhelm NIETZSCHE. Més enllà del bé i del mal, part IX