L’educació és un àmbit en què és legítim que es relaxi l’habitual deferència a la llibertat d’elecció: aquí, els governs faran bé d’exigir que els infants tinguin certs funcionaments, i no només capacitats. Per què és aquest cas diferent de molts altres? És diferent només quan estem pensant en infants, els quals tenen les capacitats de lliure elecció encara immadures i són susceptibles de sucumbir a les pressions dels pares perquè treballin en lloc d’estudiar (atès que depenen econòmicament d’ells i tenen molt poques opcions per a poder evitar aquesta situació). L’educació és un factor tan fonamental a l’hora de donar accés a un ampli espectre de les capacitats que pot tenir un adult que fer que sigui obligatòria durant la infància és una mesura justificada per l’espectacular expansió de capacitats que propicia de cara a moments posteriors de la vida. Pel que fa als infants, doncs, el compromís de l’estat amb les capacitats futures dels seus ciutadans, unit al seu profund interès a comptar amb ciutadans informats i capaços, justifica un enfocament governamental agressiu que converteixi l’educació primària i secundària en obligatòria [...]. En el cas de l’educació d’adults a qui caldria obtenir més educació de la que van tenir en el seu dia, l’enfocament correcte seria recórrer a la persuasió.
Martha C. NUSSBAUM, Crear capacitats, capítol 8