Descartes sostenia que el pensament era l’essència de la ment; no pas aquest o aquell pensament, sinó el pensament en general. Això sembla absolutament inintel·ligible, ja que tot el que existeix és particular; i per tant han de ser les diferents percepcions particulars les que componen la ment. Dic que componen la ment, no pas que li pertanyen. La ment no és una substància en la qual existeixen les percepcions de manera inherent. Aquesta noció és tan inintel·ligible com la idea cartesiana que el pensament o la percepció en general és l’essència de la ment. No tenim cap idea de substància de cap mena, ja que no tenim cap idea que no derivi d’alguna impressió, i no tenim cap impressió d’una substància, sigui material o espiritual. No coneixem res, llevat de les qualitats i percepcions particulars.
David HUME. Resum del Tractat de la naturalesa humana