[…] tots els raonaments referents a causa i efecte es fonamenten en l’experiència, i […] tots els raonaments que es fan a partir de l’experiència es fonamenten en el supòsit que el curs de la naturalesa continuarà sent uniformement el mateix. Concloem que causes semblants, en circumstàncies semblants, produeixen sempre efectes semblants. Però ara potser val la pena d’aturar-se a considerar què és el que ens determina a formar una conclusió de tanta importància.
És evident que Adam, amb tota la seva saviesa, no hauria estat mai capaç de demostrar que el curs de la natura hagi de continuar sent uniformement el mateix i que el futur hagi de ser conforme al passat. Allò que és possible no es pot demostrar mai que sigui fals, i és possible que el curs de la natura pugui canviar, perquè podem concebre aquest canvi.
Encara aniré més lluny i afirmaré que Adam no podria ni tan sols provar amb algun argument probable que el futur hagi d’estar en conformitat amb el passat. Tots els arguments probables es construeixen precisament sobre aquesta suposició, és a dir, que hi ha conformitat entre el futur i el passat, i per tant mai no poden provar-la. Aquesta conformitat és una qüestió de fet, i, si cal provar-la, no admetrem cap prova que no provingui de l’experiència. Però la nostra experiència del passat no pot ser prova de res de cara al futur, a menys que ja suposem que hi ha semblança entre passat i futur.
Aquesta és, doncs, una qüestió que no admet prova de cap mena i que donem per descomptada sense cap tipus de prova.
David Hume. Resum del Tractat de la naturalesa humana