Pregunta 1B

Els fins que un ésser racional es proposa, segons li plau, com a efectes de la seva acció […] són en conjunt només relatius, atès que únicament la seva relació amb una facultat de desitjar del subjecte, particularment constituïda, els atorga el valor que tenen, el qual consegüentment no pot proporcionar cap principi universal per a tot ésser racional […]. D’aquí que tots aquests fins relatius només siguin el fonament d’imperatius hipotètics. Però suposant que hi hagi alguna cosa l’existència de la qual en si mateixa tingui un valor absolut, quelcom que, com a fi en si mateix, podria ser fonament de lleis determinades, aleshores en això i només en això rauria el fonament d’un imperatiu categòric possible, és a dir, d’una llei pràctica. […] L’imperatiu pràctic serà el següent: Actua de tal manera que tractis la humanitat, tant en la teva persona com en la persona de qualsevol altre, sempre al mateix temps com a fi, mai simplement com a mitjà. […] Seguint amb els [quatre] exemples anteriors, tenim: […] En quart lloc, pel que fa al deure meritori envers els altres, el fi natural que tenen tots els homes és la seva pròpia felicitat. Ara: la humanitat podria subsistir, certament, si ningú no contribuís a la felicitat dels altres però tampoc no els sostragués felicitat expressament. Però això seria només una concordança negativa i no pas positiva amb la humanitat com a fi en si mateixa, si cadascú no s’esforcés també, tant com li fos possible, a promoure els fins dels altres. Perquè els fins d’un subjecte que és un fi en si mateix han de ser també, tant com sigui possible, els meus fins, si aquesta concepció ha de tenir en mi tot el seu efecte. Immanuel Kant. Fonamentació de la metafísica dels costums, ii Pregunta I. Feu un breu resum d’aquest text, centrant-vos en les idees principals que hi apareixen i en la relació que s’estableix entre aquestes idees. (Responeu usant, aproximadament, entre cent i cent trenta paraules.)